Un immens alleujament respiren les portades impreses del trio de diaris antigovernamentals de Madrid (El Mundo, ABC, La Razón). Un pèl de ràbia continguda s’aprecia a la portada d’El País, a l’altra banda del ring. La decisió de la fiscalia d’oposar-se que el Tribunal Suprem investigui Pablo Casado, el president del PP, pel seu màster de nyigui-nyogui, senyoreja avui les quatre primeres –en menor mesura la de l’ABC, que continua, impasible el ademán, obsessionat amb la tesi doctoral de Pedro Sánchez.
Ha estat com desfermar als tres diaris de referència de la dreta cap al seu veritable objectiu: Sánchez dimissió, eleccions ja. El Mundo és qui ho resum amb més contundència al seu titular. Un cop net, ja poden posar-se darrere de Casado, amb les mans lliures per anar al coll de Sánchez, que haurà d’explicar, bonus track, les irregularitats en el màster de la seva exministra de Sanitat, Carmen Montón, a qui la jutgessa investiga per suborn i prevaricació –vés per on, els mateixos delictes atribuïts a Casado.
La fiscalia diu que el suborn –del qual potser hi “hauria” indicis– no es pot investigar perquè ja ha prescrit, i que no s’acredita com cal la prevaricació –que no ha prescrit i mantindria viu l’altre delicte per connexió, segons la jutgessa.
En la informació, però, cap dels tres diaris recorda com el líder del PP s’ha posat en aquest tràngol –cosa que fa El País. Fa l’efecte que Casado és un perseguit, pobre, i que tot aquest batibull li han mogut per a impedir que actuï contra el mal govern de Pedro Sánchez.
Com ha arribat fins aquí?
Els fets, però, segueixen vius tal com els resumeix eldiario.es, que els va aixecar i investigar. L’home va obtenir un màster presencial sense anar a classe. Pel seu títol de Dret li van convalidar 18 de les 22 assignatures del curs. Va aprovar les altres quatre amb quatre treballs que sumen 92 pàgines –i que Casado es nega a fer públics. Tot això ho va manegar amb Enrique Álvarez Conde, el director de l’Institut de Dret Públic de la Universitat Rey Juan Carlos I, on s’impartia el màster –no amb els professors de les matèries. Álvarez ha estat destituït. L’institut, dissolt.
Tres companyes de promoció de Casado –relacionades també amb la política o la mateixa universitat– van gaudir d'un tracte similar i continuen imputades. Una ha reconegut que va obtenir el títol sense fer gairebé res –com Casado, que llavors era ja president de Nuevas Generaciones del PP i diputat autonòmic, mentre Esperanza Aguirre era presidenta de la Comunitat de Madrid.
De tot això, ni paraula. Ni els fiscals entren a discutir-ho. Com diu un dolent de la sèrie Designated Survivor, una cosa és saber-ho i una altra provar-ho. Ara, delicte o no delicte, els hi serà molt difícil de fer entendre al poble espès i municipal que Casado campi lleuger com una llebre amb un màster tan malaguanyat. El cap de files del PP sempre ha al·legat que va fer allò que li va dir el catedràtic Álvarez Conde. La resta, una conspiració del govern socialista i els seus socis “separatistes i populistes” que aquests diaris s’afanyaran a martellejar tota la setmana que ve i més enllà.
Fotos triomfals
La jutgessa que havia demanat al Suprem que obrís causa a Casado –obligada per l’aforament del diputat– no s’ha tallat gens i ja ha demanat als fiscals del seu tribunal si ha de mantenir imputades les altres tres companyes, i recorda que, en el decurs de la seva investigació, mai no s’han oposat a les seves actuacions.
És la manotada de l’ofegat. La sala del Suprem que decidirà si accepta o no el cas la componen quatre jutges de la mateixa línia: el president de la Sala Penal, Manuel Marchena; Pablo Llarena, Francisco Monterde i Miguel Colmenero. La cinquena és Ana Ferrer, única considerada adscrita al sector progressista de la judicatura. És altament probable que acabin la cosa dient que si el ministeri públic no veu motius per acusar, ells tampoc són qui.
D’aquí l’alegria torrencial de la Brunete mediàtica impresa aquest dissabte, que ja dona per fet que la cosa no anirà més enllà. Les fotos del Casado triomfant que vesteixen les portades de La Razón i El Mundo expliquen l’estat d’ànim del polític, naturalment, però també traspuen el d’aquests diaris.