La Maria Rosa i l'Antonio diu que tenien per costum pujar a Montserrat cada 27 d'abril. Deixar un ciri a la verge, comprar coca i mató, dinar al Mirador i tornar cap a Begues, m'expliquen, però avui han canviat la visita a La Moreneta per una Puigdemont Xperience©, que ben mirat també té alguna cosa d'exercici carregat de devoció. Deuen estar al llindar dels setanta anys i ell, que es fa dir Antòniu, diu que ja no condueix perquè és diabètic i no té bé la vista per culpa del sucre. Ella és un exemplar patronímic d'àvia moderna amb vambes Domyos, ja que igual que Convergència, les àvies catalanes també han patit un procés de mutació: van deixar d'assemblar-se a Marta Ferrussola el dia que Artur Mas es va treure la corbata i va parlar de 'dret a decidir'. Des d'aleshores, totes les senyores catalanistes de seixanta en amunt van passar a ser independentistes, esdevenir clons d'Irene Rigau i adorar, posteriorment, a Carles Puigdemont.
La Maria Rosa n'és un exemple clar, penso, però sorprenentment em confessa que ella era del PSUC i que havia votat ICV tota la vida fins a l'any 2017. "Puigdemont ho va canviar tot" em diu mentre m'explica que s'ha llevat a les set per preparar dos entrepans de botifarra blanca i pujar fins a Argelers de la Marenda, perquè ja se sap que a Catalunya Nord els catalans no hi anem: hi pugem. Com que a fora plou a bots i barrals, el pavelló ja és ple a vessar malgrat que falti mitja hora per l'inici del míting territorial del Barcelonès i el Baix Llobregat. No paren de sonar cançons de Buhos mentre l'speaker Pep Callau, engominat com si una girafa li hagués llepat el cap, entreté al personal fent preguntes com si allò fos el primer joc de coneixença d'unes colònies de l'Estiu és teu. Fent temps perquè comenci l'acte, decideixo sortir a fumar i a fora veig uns futbolins, una food-truck i fins i tot una carpa plena de taules i cadires, ara lògicament buida per culpa de la tempesta.
L'estampa em recorda tant a una fanzone del Barça en alguna final de Copa del Rei que em pregunto, encuriosit, si en algun moment també apareixerà el Jimmy Jump amb barretina. No es pot descartar res, perquè si alguna cosa té aquesta campanya electoral de Junts + Puigdemont per Catalunya és que de normal, desgraciadament, no en té res. Jugar-ho tot al personalisme messiànic té això: que per primera vegada i amb l'ajuda de Pablo Llarena, un partit decideixi celebrar els mítings per unes eleccions a una comunitat autònoma del regne d'Espanya fora de l'estat espanyol. Si normalment són els candidats els qui van a les diverses comarques per explicar les seves propostes, aquest cop són les comarques les que van al candidat per sentir-lo parlar, per això aquest cap de setmana un exèrcit de principatins amb un cotxe tipus suv ha vingut a ocupar la Catalunya del Nord. No per annexionar-la de nou al Principat, però, sinó per fer-hi turisme patriòtic.
Entre el públic, impacient i nerviós per l'inici del sarau, hi ha poquíssims joves i molt matrimoni de cinquanta llargs que aquest dissabte ha decidit no anar a la caseta de l'Empordà o la Cerdanya i fer uns quants quilòmetres més cap al nord. L'home amb anorac North Face que pixa al meu costat al lavabo, per exemple, fa tota la fila de portar una camisa del Macson, tenir dos parells de Munich al sabater de casa i en passar per la frontera administrativa de La Jonquera, de camí cap aquí, haver-se sorprès que en territori francès encara s'escoltés el Bundó. Li pregunto d'on ve i em diu que de Badalona, però amb cotxe. "Una escapadeta de cap de setmana", m'afirma cofoi. M'ho puc imaginar: míting a Argelers, moules et frites per dinar a Portvendres, una passejadeta per Perpinyà a mitja tarda i un hotelet a Prada per portar un ramet de flors al mestre Pompeu Fabra l'endemà. Ni aquella tal Sara que anuncia excursions amb cartells fets amb Word Art ho clava millor.
Ben mirat, potser Convergència va deixar de ser un partit polític per passar a ser un tour operador d'emocions el dia que va deixar de parlar de Catalunya per parlar d'Ítaca. D'això ja fa més d'una dècada, però tota aquella gent que volia arribar a port es va perdre i sis canvis de sigles més tard avui resulta que és aquí, en un altre destí menys metafòric però més real: Argelers. Si l'illa grega és sinònim de llibertat, la ciutat rossellonesa estarà eternament lligada a la nostra memòria històrica més aviat com una presó en la qual van acabar milers d'exiliats l'any 1939, per això no deixa de ser grotescament rodó que gairebé un segle més tard sigui un altre exiliat polític qui torni a aplegar aquí catalans del sud que no són simpatitzants de Carles Puigdemont, sinó més aviat hooligans. Per a ells, més que un candidat, el "president" és un símbol de carn i ossos lligat a l'esperança, la fermesa i la perseverança, cosa que queda clara a les dotze en punt, quan el 130è president de la Generalitat apareix amb pas ferm cap a l'escenari com una estrella del rock i el miler de presents, dempeus, esclata en crits de 'Puigdemont, el nostre president!'.
No és fins quaranta-dos minuts més tard, després dels parlaments d'Isidre Sierra, Jordi Bou, Ariadna Urroz, David Torrents i Jordi Turull, que Carles Puigdemont puja a l'escenari i deixa clar que no vol ser president per rebre instruccions de Madrid, sinó que vol ser-ho, en tot cas, per anar a Madrid a donar instruccions. El discurs té el to i la forma unilateralista que fa vibrar al públic, però en essència té el fons pactista que el fa entendrir, perquè es digui Junts + Puigdemont o Convergència, en el fons aglutinar força política per negociar de tu a tu amb Madrid té molts ressons amb el color corporatiu blau que la candidatura ha escollit per aquestes eleccions. "No és el blau de Convergència, no siguis dolent", em diu una companya de feina mentre acaba l'acte. Potser té raó i només és el mateix blau de les dretes liberals europees, penso mentre es forma una enorme cua per fer-se una foto amb Puigdemont i em sembla tan llarga com la que vaig fer de petit al Zoo per veure el Floquet de Neu. Tan ordenada com la fila per petonejar la mà de la Verge de Montserrat un 27 d'abril. Tan lenta, també, com la travessa a Ítaca que l'únic mar que coneix, de moment, és el d'Argelers.