Vaig predir que Xavier Trias no seria alcalde, i així ha estat. Em vaig equivocar quan vaig donar-li unes males previsions electorals, perquè finalment va aconseguir quedar en primera posició. Amb això no n’ha tingut prou per assegurar-se l’alcaldia. L’unionisme de dreta i d’esquerra, PP i PSC, s’ha aliat amb els populistes d’esquerra, Barcelona en Comú, i ha barrat el pas a la coalició independentista de Junts i Esquerra. És el mateix PP que pacta amb Vox arreu d’Espanya. Encara que la relació entre juntaires i republicans és terrible, com s’ha pogut constatar amb diversos pactes municipals que, de tan caïnites com han estat, han donat el protagonisme als socialistes, l’espectacle de Barcelona només ha tingut una cosa bona: la sintonia entre Maragall i Trias, fins al punt de llançar-se floretes públicament. No ho han fet per cortesia, sinó que es notava la simpatia entre ells. Si aquesta hagués estat l’actitud entre els dos principals partits independentistes, ara no estarien com estan.

La sagnia electoral d’Esquerra alimenta l’abstenció i no pas Junts. Cap analista ho va preveure, entretinguts com estaven a explicar com s’esbudellaven els de Junts, però la realitat és que Esquerra ha perdut pes, i les alcaldies de Tarragona i Lleida. El partit de Laura Borràs i Carles Puigdemont ha resistit més bé l’estrebada, tot i que les seves alcaldies són, diguem-ne, menors, i ha perdut l’alcaldia de Girona, que era l’única capital de província que retenien. El desastre hauria pogut quedar maquillat si la coalició d’Esquerra amb Junts hagués assolit l’alcaldia de Barcelona. Ara caldrà estar atents al que passi a la Diputació de Barcelona, que podria ser presidida per un independentista, entre les dues formacions sumen 23 diputats provincials, 12 Junts i 11 Esquerra, si bé això no passarà, perquè es repetirà la coalició de dissabte entre el PSC (17), En Comú Podem (5) i PP (4). Com afirma el professor Manuel Delgado, i ell pot dir-ho, perquè els coneix molt bé, entre els comuns l’odi a l’independentisme és superior a l’odi que senten pel PP o fins i tot per Vox. La qüestió és arraconar l’independentisme i fer-lo fora de les institucions. També els dic que, si el PSC oferís un pacte a la Diputació a Junts i Esquerra, no m’hi pensaria gaire. Sense poder, la política són belles paraules, com ja deu saber Lluc Salellas.

El procés sobiranista ha posat tothom al seu lloc i ha demostrat que la lluita per la democràcia i l’autodeterminació té els defensors que té

Cap independentista hauria de sucumbir al marc mental espanyol que planteja les pròximes eleccions espanyoles com el xoc entre la dreta i l’esquerra. Des de Catalunya, i amb una mentalitat encara que tan sols sigui catalanista, la confrontació és entre el sobiranisme i l’unionisme. Per això seria bo que els partits independentistes, i més en concret Junts, disputessin el primer lloc al PSC. Cal demostrar que la resistència a l’unionisme és forta, al marge de la consideració que cadascú tingui dels partits independentistes convencionals. L’abstencionisme independentista dels últims temps alimentarà aviat una quarta opció que em sembla terrorífica, perquè és la que representa el nacionalisme populista de Sílvia Orriols, que, encara que de moment no l’aprofiti, ja té un entorn intel·lectual entre alguns destacats articulistes joves. Com passa arreu, Orriols rep el suport d’antics votants d’Esquerra i de la CUP, decebuts del procés i de la islamofília esquerrana, permissiva amb tot el que no sigui catòlic, que només podia portar, com ha advertit l’escriptora Najat El Hachmi, islamofòbia. El famós quart espai independentista quallarà per aquí perquè ja fa temps que tant Junts com Esquerra han abandonat la defensa de la nació. Tinc escrit que de tant lluitar per l’estat hem abandonat la defensa de la nació, començant per la llengua i la cultura catalanes, que estan pitjor que mai, afectades pels atacs orquestrats per Ciutadans a l’ensenyament en català i per la deixadesa olímpica del nacionalisme per part dels independentistes. No es pot deixar la defensa de la catalanitat a l’extrema dreta. Cal parlar d’immigració amb les coordenades que fixen els socialdemòcrates europeus i deixar de banda la islamofília per denunciar la imposició d’un islamisme medieval.

Les lluites compartides de l’antifranquisme eren aquelles que unien els comunistes, els socialistes i els independentistes per reclamar la democràcia, l’oficialitat de la llengua i l’autodeterminació, amb l’afegit de l’amnistia, per raons òbvies. El procés sobiranista ha posat tothom al seu lloc i ha demostrat que la lluita per la democràcia i l’autodeterminació té els defensors que té. Ha quedat clar que la línia divisòria entre unionistes i independentistes era, precisament, la nació. La sobirania. Trias no és avui alcalde per això, malgrat els esforços que va fer per distanciar-se de Junts i per recollir els vots contraris a Colau. Al final, la coalició del 155 (PP-PSOE) s’ha imposat, amb els comuns com a comparses. La reacció d’alguns independentistes podria ser, i seria un error, amagar encara més la pretensió de separar-se de l’estat. Caure en l’error que ja va cometre Trias el 2015: que és culpar l’independentisme no haver pogut ser alcalde. Ara ha plantejat la campanya com ha volgut i el resultat ha estat el mateix. Esquerra també va prescindir de l’independentisme amb uns resultats ben galdosos. La victòria de Trias va flaquejar per aquest flanc i no va ser prou sòlida (si hagués obtingut 14 o 15 regidors, tot hauria estat diferent) per fer impossible el que va passar dissabte.

No serà fàcil refer el camp independentista. Si les relacions entre Esquerra i Junts fossin les que van demostrar tenir dissabte a la tarda Ernest Maragall i Xavier Trias, potser estaríem parlant d’una altra cosa. En el fons, si ho pensem bé, l’abraçada entre Trias i Maragall sintetitzava més i millor la sociovergència que no pas els pactes contranaturals que s’han fet a les diputacions de Tarragona i Lleida. Tothom sap qui és el culpable de tanta baralla. En realitat ho sabem des del 2015. La disputa entre Esquerra i Junts ha fomentat l’abstenció, malmetent els alts índexs de participació electoral dels anys 2015 i 2017, que van portar a les urnes un 74,95% i un 79,09% de la població catalana. Una participació inèdita en quaranta anys d’autonomia. Trias ha perdut perquè la il·lusió del procés ha desaparegut i ningú no ha fet cap esforç per recuperar-la. Després de la patacada d’Esquerra, el president Aragonès va demanar prioritzar els pactes independentistes per tacar de groc i turquesa el mapa de Catalunya. No ha estat així, perquè les reticències entre els uns i els altres són ben vives. Tant és així, que a Ripoll la rivalitat entre republicans i juntaires ha donat l’alcaldia a Orriols. Abstenir-se el 23-J no arreglarà res. Debilitar els partits independentistes no és una bona solució, com s’ha constatat a Barcelona. En tot cas, cal exigir als polítics una mica de coherència i menys mesquinesa. Estem atrapats entre els apocalíptics i els integrats. D’acord. Però el recanvi no és, de cap manera, un quart espai que omplirà Aliança Catalana, atès que el seu discurs és menys intel·lectual i sofisticat que no pas el de Graupera, posem per cas. No sé si tindran temps de rectificar, però és urgent que Junts i Esquerra tornin a parlar del futur. Podrien començar per posar-se d’acord sobre en quines condicions donaran suport a l’esquerra espanyola a canvi de no forçar noves eleccions. Dono per descomptat que votaran contra PP i Vox.