L’illa del Rei, un illot de 40.000 metres quadrats situat al port de Maó, rep aquest nom perquè hi va desembarcar Alfons III, comte de Barcelona i rei d’Aragó, de València i de Mallorca, l’any 1287. L’home va conquerir Menorca al moixerif Abu-Úmar ibn Saïd i la va repoblar en bona part per catalans, segons Ramon Muntaner. Doncs bé, l’illa, abandonada massa temps, acull des d’aquesta setmana un centre d’art de la galeria Hauser & Wirth, una de les més prestigioses del món. El nou equipament es troba a l’antic hospital naval aixecat pels anglesos al segle XVIII i s’ha estrenat amb una exposició de l’artista afroamericà Mark Bradford. I, lloc de reflexió i curació durant segles, tant l’espai com la mostra són una perfecta al·legoria per explicar el món contemporani, en plena cinquena onada de la covid.

Masses and movements és la primera gran exposició monogràfica que es dedica a Espanya de Bradford, que va representar als Estats Units a la Biennal de Venècia. Des de dilluns, la seva obra abstracta convida, si ho vol, esclar, el bronzejat visitant a participar en la reflexió, com ho han fet els estudiants d’art de l’illa, sobre la perpètua crisi mundial de la immigració i sobre els sistemes que oprimeixen a la població vulnerable, cosa més evident que mai des del març del 2020, Catalunya inclosa. Només ara, per altres motius que a vostès no se’ls escapen, a llocs com Catalunya els contagis afecten més a qui té més diners. Però la misèria segueix afectant a qui en té menys.

Els mapes, en lloc de reforçar la nostra sensació de seguretat, ens fan veure la vulnerabilitat del planeta, encara que es vulgui predeterminar el món per les estructures del poder

Si agafen un barco al moll de Llevant, 61, podran anar a veure escultures de globus terraqüis, un mapamundi del segle XVI on apareix la paraula Amèrica per primera vegada i grans collages al·legòrics, deteriorats a consciència pel mateix artista, com un immaculat paisatge arrasat per tota mena d’epidèmies contemporànies, que ens situen al 2021. Un gran mapa del món treballat amb estudiants indígenes els farà ser conscients del poder de les línies dels mapes en una època en què els tancaments que hem viscut i vivim ens hi han fet pensar més que mai. Fins i tot en el límit del nostre poble, de la Catalunya profunda o de la cosmopolita, de les bales de palla o dels new jersey de formigó.

Però, al final, els mapes, en lloc de reforçar la nostra sensació de seguretat, ens fan veure la vulnerabilitat del planeta, encara que es vulgui predeterminar el món per les estructures del poder. Vulnerabilitat que ve de la crisi climàtica, com hem vist a Alemanya i a Bèlgica, o de la consciència, per fi, que aquest virus no s’acabarà vacunant el primer món, perquè aniran venint noves variants, com l’actual de l'Índia, si a tot un continent com l’africà només s’ha vacunat l’1 per cent de la població. Les revoltes socials que han esclatat al món, des de Cuba a Sud-àfrica, no s’acabaran fins que hi hagi una governança global inexistent. Tornen els miserables que faran canviar el món si el món no canvia.

No és una mala reflexió en una illa que ha estat en boca de tothom des d’un inexistent Sant Joan, perquè els fills dels més afortunats del planeta, com a moderns repobladors d’Alfons III de temporada alta, hi han anat a ignorar el món i la pandèmia, almenys fins al setembre, amb una alegria perfectament visible al passeig d’es Pla, per gaudi del sector del turisme i contorsionisme de les autoritats balears, que ara s’han inventat una mena de toc de queda com el que els botellots de Barcelona han obligat a implantar a la major part de Catalunya per a tots, totes i totis. Tanquen massa llibreries com la del Racó i els diaris són més difícils de trobar que una garrafa de ginet.