El govern de Pedro Sánchez —a banda de l’anunci sobre pisos de la Sareb— ha posat fil a l’agulla, amb un acord de majories, per a una nova llei de l’habitatge que s’ha proclamat ja a bombo i platerets. No hi deu tenir res a veure que estem en període electoral; per molt que el problema de poder pagar-te un lloc per viure, ja sigui de lloguer o de compra, és un dels maldecaps recurrents, i més gros cada dia que passa, de la gent que viu i treballa en territori espanyol. 

La nova llei ve a donar una empenta als llogaters, atès que el lloguer és una de les suposades assignatures pendents d’aquest estat en comparació a d’altres estats europeus. No ho negaré pas; però el cert és que el problema augmenta amb les comparacions directes sense més reflexió sobre els models i en la incapacitat de crear un model propi segons les característiques i circumstàncies concretes de cada territori. Això és així per al cas espanyol i específicament, també malgrat el problema de competències pròpies, del cas català.

Portem anys amb la discussió estèril de si propietat o lloguer, enfrontant els dos conceptes, sense entendre i assumir les diferències culturals i polítiques —en aquest cas les polítiques van ser les que van marcar el camí— que ens han fet un país més de propietaris i propietàries que no pas de llogaters i llogateres.

En segon lloc portem anys, gairebé els mateixos, intentant incidir en l’augment del parc de lloguer i per tant de pisos, bàsicament, en lloguer amb grans proclames polítiques i administratives contra els tenidors. Amb una millora significativa, darrerament, focalitzant en els grans tenidors; mentre aquests mateixos polítics i polítiques en el govern no han estat i segueixen sense ser capaços de posar al mercat una oferta prou raonable e influent, —només és una qüestió de números en la lògica del seu mateix plantejament—, de pisos de lloguer amb preus no especulatius. 

Tot plegat un cercle viciós amb el que ens entretenen mentre els anys passen i a cada nova generació els empobreix més que a l’anterior el pagament de l’habitatge;  ja sigui de lloguer o de propietat, el que fa un dels forats més gran en el benestar de les famílies

Tot plegat un cercle viciós amb el que ens entretenen mentre els anys passen i a cada nova generació els empobreix més que a l’anterior el pagament de l’habitatge;  ja sigui de lloguer o de propietat, el que fa un dels forats més gran en el benestar de les famílies.

I el que és més important i es deixa sempre de banda, de fet ni és un element clau en el debat, és la distribució de la població en el territori. Catalunya és un país petit, deixant al marge si això és un avantatge o una desavantatge, el que cal és aprofitar l’avinentesa. Tots aquests anys han estat temps perdut per a fer les distàncies més curtes en temps i més barates en diners. Calia, i encara cal, una bona xarxa de transport públic de tot tipus que escurcés també la diferència en les oportunitats de vida que ofereixen Barcelona i la seva àrea metropolitana,  —i el mateix per a cada capital de província, i fins i tot de comarca—, amb pràcticament cada punt del territori.

Dir això després que Renfe, la inefable companyia espanyola de maltractament de viatgers i viatgeres, hagi tingut uns quants trens aturats a les vies, —com dia sí i dia també, si més no, a Catalunya—, pot semblar que ho fa menys important o irrellevant, o, directament impossible. Però el cert és que si ens hi haguéssim posat seriosament, a hores d’ara i malgrat les pujades del mercat, viuríem amb molta més qualitat de vida a uns preus més assumibles i en un territori molt més equilibrat.

I pel que fa als futuristes o avançats als temps, val a dir que tampoc tinc clar que la prevalença futura del treball a distància faci d’aquesta una pantalla passada, perquè de desplaçaments en fem per molts motius, tan obligats com no, i encara no contemplo —a curt termini si més no— que tot ho fem al metavers.