És evident que tres milions d'aturats no poden ser veritat, perquè hi hauria un motí al carrer si la majoria d'aquestes persones que suposadament estan a l'atur haguessin de viure amb els paupèrrims subsidis que reben. De fet, probablement viuen d'això i del que pel seu compte obtenen en l'economia submergida fins a completar uns ingressos que puguin cobrir les seves necessitats. Unes necessitats que han anat augmentant fins a fer que anomenem pobre qui no pot encendre la calefacció, quan una generació com la meva no la va veure més que a les pel·lícules fins i tot passats els 30 anys, o a qui no pot pagar el seu habitatge, quan compartir pis o quedar-se a viure amb els pares ha estat la tònica general dels qui iniciaven la seva vida professional llavors. Arriba a tal extrem el ridícul en la descripció de les dades laborals que ja tenim sobre això qui parla de bretxa generacional, com si fos un pecat que algú amb 25 anys cobri menys que qui li dobla l'edat. Però, no hauria de ser aquest l'objectiu? No hauríem d'exigir dels qui ens governen que l'esperança de vida cotitzés alhora que l'esperança de millora, de manera que aquest progrés laboral acabés significant la realització d'una pensió digna quan arribi el moment de descansar, prohibint que uns puguin fer-ho als 50 i d'altres no puguin jubilar-se mai?

Perquè per descomptat que aquest paisatge que descric es refereix a la gran massa salarial del país. Al seu risc i ventura queden, en canvi, els emprenedors de totes les mides, envejats quan tenen èxit i oblidats quan cauen. Però enveja i oblit resulten absurds, si tenim en compte que el seu èxit, quan no és especulatiu i es mou en els marges de l'ètica empresarial, acaba significant llocs de treball robustos per a aquesta massa assalariada a què em referia abans, i perquè quan cauen, a la destrucció d'ocupació que porten, ha de sumar-se el fet que també ells poden ser subsidiats en un sistema de justícia social digne del seu nom.

Diran que enfrontaré els qui integren aquesta massa salarial, però crec que no és just que a qui més assegurat tenen el seu lloc de treball, això és, a la funció pública, uns sindicats protegits hagin aconseguit un increment salarial de gairebé un 10 % en tres anys, mentre als convenis col·lectius que el contemplin per al sector privat, que no són tots, l'augment aquest any serà del 2,5 %. A més, la mitjana del salari públic supera ja amb escreix el privat, quan sempre havia estat al contrari. No és estrany que en bloc es llanci la població a fer oposicions per aconseguir un d'aquests milers de places que, com trossos de pa als gossos, s'ha aprestat a oferir el govern per continuar conreant el seu mínim electoral. Pensionistes i funcionaris seran així seus, o això pretén. Ni tan sols sé si una alternativa de govern com la que es preveu que arribi en les pròximes eleccions pugui reparar aquesta dinàmica. Serà una mica com intentar revertir els danys de tota mena infligits per Colau sobre Barcelona. A quin preu exagerat podran ser reparats? I recordin els qui creuen veure's individualment beneficiats en un i un altre cas per aquests gestos (n'hi ha alguns de contents amb l'esborrament de la Rambla que ja arriba) que el seu jo individual quedarà marcat per l'etapa crítica a què ens enfrontem des d'ara mateix, i amb pitjor sort a causa de l'oportunisme polític.