Com dèiem ahir i quod erat demonstrandum, Laura Borràs ha acabat acatant la decisió de la judicatura espanyola, el cupaire Pau Juvillà ja no és diputat al Parlament, i la JEC li ha retirat l’acta per mitjà de la secretària general de la cambra, Esther Andreu. La política catalana és tan servil i previsible que ha enviat els endevinaires a l’atur. En un atac de sinceritat, la Molt Honorabla ha declarat solemnement: “Aquests dies s’ha intoxicat molt. Tindreu totes les explicacions. La meva lleialtat segueix intacta. Soc on era.” En efecte, ni Demòstenes ho hauria pogut expressar millor: la presidenta és on era, on és i on serà; és a dir, a la trona i cobrant, amb el legislatiu fent la becaina i els partits entretinguts en veure qui ha estat el primer en tacar els bolquers. Les explicacions, com passa sempre, es donaran més endavant, perquè l’independentisme ho confia tot als futuribles.

Quan abaixes el llistó de la dignitat i la intel·ligència fins el purgatori, acostuma a passar que t’acabes barallant per qui exhibeix la gepa amb una curvatura menys inclinada. Borràs ha fet tantes cabrioles que ha aconseguit ressuscitar Oriol Junqueras, a qui Esquerra té entretingut repartint missals pel territori com qui ofrena llaminadures el dia de Reis; mireu si l’Oriol n’arriba a tenir de fe pels desvalguts que, en un atac de lucidesa mística, ha reivindicat la figura del Molt Honorable Torrent, recordant que l’antic president, quan es va trobar en una situació semblant, va esperar que hi hagués “una sentència del Tribunal Suprem” per retirar l’escó a Quim Torra, mentre que Borràs “ho ha fet molt abans”. Com veieu, la cursa de l’independentisme ja no és per saber qui desobeeix, sinó per comprovar quina instància judicial espanyola més alta t’ha obligat a doblegar els genolls.

Tot això són nimietats, deus pensar, però nimietat a nimietat l’ocàs es fa més gran, la podridura és més superba i la indecència ja no té ni qui la dissimuli amb un pèl de cinisme ben criat

A tot això, el cupaire Juvillà ha obrat com un català de primera fila. Lluny de disculpar-se per tenir exactament la mateixa pleitesia i el mateix nivell d’acatament que els seus companys processistes (“Dempeus!”, deien els cupaires), s’ha limitat a fer pública la seva mala sort. A la tribu, ja ho sabem, la dissortada mala bava de patir una malaltia greu, i si no fos mortal podria tractar-se d’un refredat o d’un simple petarró ferumós, t’eximeix de qualsevol responsabilitat política. Tant li fot que hagis jurat desobediència i que, durant els últims anys, te n’hagis encardat dels polítics que viatjaven com cadellets a les presons espanyoles; sempre et quedarà la carta de la llàgrima, l’excepció moral de la malura, i això et garanteix excitar un sentimentalisme segons el qual totes les teves promeses ja no tenen valor, així com acusar d’insensible i cruel tothom qui gosi recordar-t’ho.

Sortosament, tot aquest desgavell es compensarà amb la força d’unes entitats civils atentes a esmenar el poder i musculades com els quadradets abdominals d’Hèrcules. Seguint els passos del meu estimat Ateneu Barcelonès, a Òmnium Cultural només s’hi ha presentat una candidatura per a la renovació parcial de la junta directiva (ja ho veieu, l’independentisme ha passat de votar-ho tot a fer tot el possible perquè tot allò que depèn de la seva casta pugui persistir sense cap urna). He de confessar que sento una especial compassió per un acadèmic tan compromès com en Xavier Antich (ho escric en el sentit grec del terme, estimat col·lega), car només un home de la seva paciència i bonhomia podrà congeniar l’aspiració de comandar una entitat que vol redreçar els partits tenint a l’equip gent com en Joaquim Forn o Marta Garsaball, actual directora de serveis a Cultura.

És una cosa sensacional. Ni les entitats cíviques ja dissimulen el fet curiós que hagis d’auditar l’ambició nacional d’un Govern mentre cobres la mesada de l’autonomisme més ranci. És difícil trobar consol entre aquesta terra erma, és molt complicat no tallar-te la ventresca quan penses que Mònica Terribas i Natza Farré poden acabar decidint qui conforma el jurat del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (o Catalanis, faltaria més). Tot això són nimietats, deus pensar, però nimietat a nimietat l’ocàs es fa més gran, la podridura és més superba i la indecència ja no té ni qui la dissimuli amb un pèl de cinisme ben criat. Nimietat a nimietat, s’enfonsa el vaixell, nimietat a nimietat es va fent fosc, més fosc.