Les últimes enquestes publicades semblen corroborar el que alguns ja sospitàvem quan les majories absolutes per a un sol partit van desaparèixer de les cambres legislatives: el bipartidisme no estava en el seu millor moment, però de cap manera es podia publicar la seva acta de defunció encara. Només calia una situació excepcional, realment excepcional, perquè la seva dinàmica, apuntalada en un diabòlic sistema electoral, reaparegués.
I així ha estat. No deixarem de convenir que la pluralitat política reflecteix la social, i que la fractalitat parlamentària enriquiria el debat als hemicicles, si no fos per l'esclavitud a què els partits sotmeten els grups parlamentaris. Tanmateix, sense que el sistema de partits pateixi un gran desgast, malgrat que és, amb les seves dinàmiques internes i externes, part fonamental del problema, les formacions polítiques que els integren sí que poden veure frustrades unes expectatives de creixement i, per tant, també la seva capacitat per ser alternativa de govern. Això es produeix sobretot quan l'electorat sospita que votar un o un altre partit vol dir el mateix i, en conseqüència, decideix apostar pel cavall guanyador. El plaer de perdre es reserva al masoquista.
En definitiva, això suposa la tornada al bipartidisme, que ha estat la tònica dominant en les eleccions des de l'inici de la Transició, però que té el seu pseudohomòleg en el torn polític de la restauració borbònica del XIX, almenys pel que fa referència a la voluntat que llavors va tenir el poder d'estabilitzar el sistema polític en el qual se situava i que ara sembla reprendre's. Però, com s'ha produït aquest canvi?
El virus ha reforçat l'efecte que la variant d'Hondt tenia sobre el sistema electoral: el PSOE ha fet l'abraçada de l'os a Ciutadans abans que es difumini en les sigles del primer, quan pensàvem que anava justament en la direcció contrària
Encara que en aquests últims mesos en les assemblees legislatives s'ha vist poc parlamentari per una qüestió de prevenció sanitària i, en conseqüència, es podria pensar que tots tenen la mateixa oportunitat d'exposició mediàtica, el cert és que no és així. El govern controla els temps i ens inunda amb la imatge del president, els ministres, els experts o qui sigui que treballi en la seva àrea d'influència. Veure'ls és creure'ls per una gran part de la població, excepte per a aquesta altra gran majoria que no pot veure'ls ni en pintura. I així és com el principal partit de l'oposició és la rèplica matemàtica i es retroalimenta en el de govern. La resta de formacions queden difuminades en el paisatge.
Resultat? El virus ha reforçat l'efecte que la llei d'Hondt tenia sobre el sistema electoral: el PSOE ha fet l'abraçada de l'os a Ciutadans abans que es difumini en les sigles del primer, quan pensàvem que anava justament en la direcció contrària. Però ja es veu que en aquest país el centre només se sent de gust en el centreesquerra, un espai que ja ocupen els socialistes, i que ha fet que l'empresari Paco de Quinto abandoni Ciutadans, incapaç d'entendre el suport de perfil antiliberal que Arrimadas ha decidit donar al PSOE en l'enèsima pròrroga de l'estat d'alarma.
A Catalunya s'intueix també aquest efecte de la pandèmia sobre el sistema de partits, de manera que no és casual que l'extinta CiU estigui fent mans i mànigues per reeditar-se amb nous actors i nous noms a fi i efecte de fer-se camí en la desmemòria col·lectiva. Cal fer-ho empassar a la població amb nacionalismes, que no per ser territorials estan menys obsolets, a veure si així oblidem els percentatges de corrupció d'aquell idíl·lic sistema, l'horrible tessitura a la qual ens han portat i el trist paper jugat pels democristians a les faldilles del socialisme mentre aquest s'aliava amb un comunisme encara més caduc i fallit.
En un i un altre panorama, i més enllà de la polarització visceral que s'intueix en les pròximes eleccions, és del tot imprescindible la construcció d'una formació política que sigui capaç de mantenir l'esperit constitucional i autonòmic en la seva essència, avui traïda i incompresa: una economia de mercat que no menystingui la justícia social, un sistema de repartiment de competències lleial a la unitat i respectuós de la diferència i un replantejament de les responsabilitats fiscals que faci possible conjugar l'esforç individual i col·lectiu amb la necessitat de l'ajuda mútua. Aquest tipus de partit aquí i allà, més aviat que tard, tindrà la responsabilitat de contribuir a la governança, si no de liderar-la. A Catalunya no ha de ser cap dels actors que avui sobreviuen (o es generen) de forma artificial gràcies que s'ha propagat sobre la resta aquest curiós virus d'Hondt.