El 1929 Ernest Hemingway va escriure Adeu a les armes, una novel·la que, encara que ambientada en la Primera Guerra Mundial, va ser adaptada al cinema en diverses ocasions, en totes elles present l'al·legat que l'autor fa de l'amor com el millor antídot a la guerra malgrat la seva mirada intel·ligent i crepuscular sobre la inevitabilitat dels conflictes humans. Doncs bé, aquests dies torna a estar en l'opinió pública el debat sobre la tinença privada d'armes, arran de la terrible massacre produïda en una escola de Texas, on un noi de 18 anys ha matat 18 nens i dos professors, pocs dies després que un altre adolescent, de filiació supremacista, acabés amb altres tantes persones a Buffalo, a la frontera amb el Canadà. L'ús de les armes per resoldre controvèrsies és tan antic com poc reptilià. És l'humà el que percep la força dels instruments per auxiliar la seva pròpia. És l'humà el que, en cada nova contesa, ha anat perfeccionant la tecnologia que l'ha distingit de la resta del regne animal, convertint-lo en el més letal depredador de la terra. Per tant, entendre que les armes com a fórmula per a la resolució de conflictes és una cosa primitiva resulta naïf i només convenient per intentar corroborar el discurs pacifista, que és tan atractiu com impossible, sobretot des de la creació de l'armament nuclear.

Intentar analitzar la realitat estatunidenca amb el prisma europeu és tan frívol com pensar que el seu partit demòcrata és d'esquerres: els Estats Units d'Amèrica són una enorme diversitat cultural, amb un origen social en tota la humanitat desclassada, delinqüent, desesperada, famèlica i fugida de la vella Europa i altres llocs del món fa prop de tres segles, que va trobar en un territori amplíssim, exterminació de la seva població indígena mitjançant, un lloc nou en el qual reproduir l'eterna lluita pel poder. Una lluita en la qual l'enemic també és interior, on cada casa aïllada és una oportunitat per a l'assalt, igual que ho eren (i ho continuen sent) les masies catalanes per als mitificats bandolers i on, en conseqüència, també avui es fa necessari disposar d'armes amb què defensar el propi, sigui la vida o la casa. Potser per aquesta circumstància originària no els passa pel cap condemnar qui es defensa, si en fer-ho mata l'intrús a casa seva, una cosa que a Espanya sempre va al revés, per a desesperació de les víctimes. En aquest context, s'ha tornat a produir un "Columbine", nom metàfora de tots els assalts amb armes, provocats per persones desequilibrades sobre masses d'innocents, amb resultats dramàtics. A partir de l'originari Institut Columbine, on el 1999 dos estudiants d'últim any van acabar a trets amb la vida de dotze dels seus companys més petits. Michael Moore va analitzar la relació entre la tinença d'armes i aquest tipus d'esdeveniments luctuosos. Va guanyar per això diversos premis, però al seu documental en el fons no es corroborava la hipòtesi que la violència s'exacerba amb la permissivitat en el seu ús, ja que contraposava precisament el cas del Canadà, on el percentatge d'armes entre la població és similar i el nombre de morts d'aquest tipus, molt menor.

Entendre que les armes com a fórmula per a la resolució de conflictes és una cosa primitiva resulta naïf i només convenient per intentar corroborar el discurs pacifista, que és tan atractiu com impossible

Com que la relació entre armes i morts absurdes no queda, doncs, establerta, es recorre al caràcter lobbista de l'Associació del Rifle (NRA), que efectivament té molt poder, però tant com altres tants lobbies, en una societat que s'enorgulleix de fer-los visibles, a diferència del model opac europeu. És veritat que les armes i la guerra són un gran negoci, però ho són perquè la seguretat és un valor creixent en les societats modernes i, tret que siguem capaços d'invertir en educació, en salut mental, en civisme i en forces policials, l'ésser humà es defensa gairebé amb la mateixa contundència amb la qual alguns estan disposats a aprofitar-se de la debilitat. Des de sempre i sembla que per molt temps.

Que un nen tingui una arma a les seves mans és responsabilitat de la seva família. Que una persona desequilibrada tingui una arma a les seves mans és un perill, per descomptat, però una persona desequilibrada té en una drogueria de barri la mateixa possibilitat de trobar elements letals per a la integritat dels seus congèneres. I a moltes dones, estic convençuda d'això, els hauria agradat tenir una arma a les seves mans el dia en què van ser agredides, violentades o posades en perill de mort per amenaces reals contra les quals la seva complexió o força les feia víctimes fàcils. La jungla continua existint, i potser perquè la seva societat és molt jove, als EUA semblen ser més capaços de dir-ho en veu alta. Que no ens agradi és una altra cosa.