Sembla que va augmentant el nombre de persones que decideixen deixar de treballar per viure una vida diferent de la que els ofereix la feina. En alguns casos, es tracta senzillament de canviar l'activitat (posar un negoci de turisme rural qui abans treballava en una gestoria), i això sens dubte no només és lícit, sinó oxigenant. El fenomen del burnout està directament associat a l'execució de tasques poc gratificants de forma mecànica o a feines que, tot i que eren atractives al principi, acaben provocant l'estrès dels resultats necessaris o la monotonia d'allò que, repetit, ja no es veu de la mateixa manera. Però canviar de feina amb rutines noves i la mateixa roda entre necessitats i ingressos no és el que m'ocupa aquí. Em refereixo a aquelles persones per a les quals, de sobte, per la raó que sigui, és el treball per si mateix el que deixa de tenir sentit en una mena de sobtat descobriment de la brevetat de la vida i de la necessitat d'ocupar les hores (incertes) que els quedin transitant pels seus hobbies, les seves passions i, per tant, per la negació gairebé total de les obligacions laborals.
M'imagino que es tracta de persones per a qui els vincles familiars no comporten al seu torn cap obligació. Com als apòstols, els imagino en un constant "Déu proveirà", que permeti solucionar la mínima necessitat del dia a dia i, eventualment, atendre a aquelles contingències, difícils de resoldre sense diners, que es van acumulant sobre la nostra esquena quan arriba la vellesa. Imagino, doncs, que en general, els qui prenen aquestes decisions no deixen fills o pares enrere i tenen encara el vigor necessari per llançar-se als camins, recórrer el món, sortir de l'esclavitud laboral i aventurar-se en aquells territoris on els drets, l'assistència sanitària, la seguretat jurídica o el mateix respecte per la vida aliena, no cauen dels arbres precisament. O senzillament diluir-se en paratges propers, més rurals que urbans, on es pugui fer intercanvi sobre la base de mínimes exigències vitals, amb tot el que això comporta, incloent-hi deixar de connectar-se a internet.
L'emancipació consistiria, pels qui creuen que el treball ni dignifica ni pot fer-ho, precisament en deixar de treballar; aquest és el somni que se'ns ven amb la loteria i aquest somni es troba en la base de l'ànsia pels diners fàcils
Ah, però no. Justament aquesta última, la desconnexió virtual, no me la imagino. Potser m'equivoco, però així com deixar la feina em sembla relativament fàcil per a cert perfil social, pel component romàntic que té associat; em resulta molt més difícil creure en la desconnexió del símbol més gran del que pretenen deixar enrere. I sí, és fàcil comprendre que hi ha infinitat de persones fartes del món en el qual han viscut, de les seves rutines i de la falta d'esperança que comporta una roda de treball: cansament, descans i tornada a començar, en la qual no els espera cap alegria a la cantonada, però no sé per què se'm fa difícil pensar que són aquestes persones les que abandonen. Per imaginar mons (que es creuen) millors cal temps. La imaginació es rovella en l'esforç abusiu, no hi ha temps per avorrir-se, tot és velocitat. I no aprofundiré ara en la diferent actitud dels qui aposten pel carpe diem o estan atemorits en l'ubi sunt, perquè no crec que es tracti d'exigir optar entre alternatives maniquees com les de la cigala i la formiga, però sí que podríem plantejar-nos què significa el treball per als qui l'abandonen i si creuen que qualsevol activitat que duguin a terme més enllà de la que fins aleshores exercien per obligació pot acabar convertint-se, fins i tot si és una passió, en un calvari pel fet d'haver d'exercir-la per sustentar-se o sustentar els qui depenen d'ells.
Sobre el treball se n'ha parlat de moltes maneres diferents. Des de la consideració bíblica que es tracta d'una maledicció fins al valor atorgat a les plusvàlues que genera segons la filosofia marxista, hem vist al llarg de la història del pensament tractaments molt diversos, fins i tot el que precisament el gendre de Marx, Paul Lafarge, va fer en el seu Elogi de la mandra. L'emancipació consistiria, pels qui creuen que el treball ni dignifica ni pot fer-ho, precisament en deixar de treballar; aquest és el somni que se'ns ven amb la loteria i aquest somni es troba en la base de l'ànsia pels diners fàcils d'una part de la joventut, alguna ja no tan jove, però en tot cas cada vegada menys resilient. I tanmateix, alhora parlem del drama alienador de les persones desocupades, que a l'atur perden la dignitat, com també passa amb les persones que es jubilen (evidentment deixant de banda prejubilats sans o privilegiats del Parlament). Per ells el drama és no tornar a incorporar-se a la rutina que ordena la fisiologia i que ens dona paràmetres de referència per a les coses que ens fan feliços: quin sentit té descansar, si no és pel fet d'haver-se cansat? Quin sentit té somiar amb un viatge, unes vacances o una celebració, quan el seu valor fins i tot econòmic no ve de la mà del que s'ha guanyat? Esclar que, amb la nova tendència fiscal, estalviar per a un viatge acabarà convertint qui ho pugui fer en delinqüent!
Treballar per viure o viure per treballar és una dicotomia falsa, tot i que existeix qui només es dedicaria a allò que professionalment l'omple tot buidant altres àmbits (socials, familiars, emotius), i que existeix també qui és capaç d'omplir la vida de res, vegetant, caient a poc a poc i cada vegada més en l'autodestrucció que es desprèn de la falta de sentit, del famós ikigai japonès. L'equilibri es trobaria com sempre, com diuen els clàssics, en l'auri terme mitjà: l'esforç per al descans, la rutina per trencar-la i el somni per forjar-lo. Als poders públics cal exigir-los l'entorn d'oportunitats que faci del treball una part digna de la nostra vida, per acolorir de significat el que som i la resta de les facetes en les quals ens despleguem. La deserció del treball és un símptoma més del suïcidi col·lectiu al qual la nostra civilització sembla definitivament abocada. O és que el treball no era un dret?