Aquesta setmana dona, jurídicament parlant, per a molts comentaris. S'ha aprovat la renda mínima vital, sense que s'entengui per què no es demana a canvi dur a terme cap tipus de treball dels molts que s'acumulen i que es podrien considerar serveis a la comunitat: per posar un exemple, per a què volem jornalers senegalesos, amb el consegüent problema provocat enguany (justament enguany) per l'allotjament, si aquí hi ha un percentatge d'atur que, sumat al camuflat a la selva dels ERTO, deu fregar ja la quarta part de la població activa? Perquè la meva sensació és que, tot seguit i en un país com el nostre, al "rendista" potser li passa pel cap completar l'ajuda amb una mica de feina extraoficial, de manera que el tema, tan recurrent entre l'esquerra, de combatre el frau fiscal no anirà a menys, sinó a més: l'empresari no podrà superar l'oferta de renda vital més treball en B, ni el treballador no voldrà incrementar l'esforç pel mateix preu.
És clar que els nostres polítics continuaran pensant que el frau que s'ha de combatre és el de les grans fortunes, les quals quan pressionen els seus titulars sempre poden esfumar-se a un altre país, de manera que no podran pescar ni un peix ni l'altre per més que s'hi entossudeixin. La xarxa buida significarà un increment d'impostos a la soferta classe mitjana, potser menys accidental del que puguem creure, perquè els nostres governants poden arribar a pensar que és una bona notícia fer-los fora d'aquesta condició i sumar-los a la famèlica legió dels seus votants.
Tant en la llibertat d'expressió, com en la regulació de l'economia, res ni ningú no té un àmbit il·limitat d'actuació
Però seguim, perquè juntament amb la renda mínima vital aquesta setmana ha vist la llum el decret de Donald Trump per dominar les xarxes socials, aquestes que en altre temps tant estimava. No sé si casa bé la sorprenent norma amb la sacrosanta primera esmena de la seva Constitució, aquesta en la qual es reconeixen la llibertat d'expressió i la de premsa, entre altres drets civils. Però, en fi, sempre es podrà dir que les xarxes no són mitjans de comunicació o que, si ho són, no s'hi pot aplicar una llibertat que estava pensada per a formats molt més delimitats, entengui's controlables, identificables, monitoritzables. I mirin, en tot cas, com el president Sánchez devia tenir informació privilegiada, perquè els seus anuncis i amenaces sobre la creació d'una mena de Ministeri de la Veritat anaven en la mateixa línia.
Però l'estrella de la setmana pel que al nostre àmbit més local es refereix és la repercussió que ha tingut a Catalunya la recent sentència del Tribunal Suprem, en la qual declara que no poden penjar-se banderes no oficials en façanes d'edificis públics. No sabem si això vol dir que tampoc no es pot en entorns adjacents, però, en tot cas, a raó del deure d'objectivitat i neutralitat de les administracions públiques i quan ja ha dit algun jurista que no té sentit la prohibició perquè tot el que no està prohibit en la llei està permès, crec que està clar què vol dir neutralitat, està clar que per al poder públic el principi de llibertat resa al revés (el que no està permès ho té prohibit) i en última instància es tracta d'un problema competencial que potser es veuria diferent si fos la comunitat autònoma qui s'hagués d'enfrontar als seus consistoris. O el que és el mateix, és l'autonomia municipal tan il·limitada com per poder establir a aquest nivell tan petit (la major part dels municipis espanyols tenen menys de mil habitants) i per majories canviants quins símbols reflecteixen el sentir institucional del conjunt? En això, com en la llibertat d'expressió, com en la regulació de l'economia, res ni ningú no té un àmbit il·limitat d'actuació. Potser aquesta sigui l'única i modesta veritat que connecta rendes, xarxes i banderes.