La diàspora continua a Ucraïna. Potser aquesta és l'única realitat creïble, perquè, pel que fa a la guerra, els morts i les declaracions que es fan, el mal causat per la infodèmia i la mentida ja ha arribat fins i tot al periodisme més voluntariós i veraç: què podem creure quan a qualsevol dels actors en disputa l'han enxampat en alguna contradicció flagrant?, què pot ser veritat en aquest joc mortal en què potser res ni ningú no és el que aparenta i en què amistat i col·laboració o el contrari són categories volubles? L'única veritat tangible són les multituds que han abandonat aquest país que hem situat millor als mapes durant les últimes setmanes que en tota la nostra vida. I és tangible no perquè marxin, sinó que perquè arriben, i quan ho fan, com passa sempre, també en aquest cas hi ha diferències de classe.

Els eslaus tenen una capacitat innata per a l'aprenentatge d'altres llengües. Amb una setmana en tenen prou per poder parlar un idioma estranger amb una fluïdesa admirable. Però alguns ja sabien anglès abans de partir, i ho van fer amb diners i fins i tot amb segones residències que els permetien reflexionar sobre el futur en llocs d'Ucraïna relativament allunyats dels focus de conflicte. Com de fet passaria amb la nostra classe mitjana alta i amb els nostres potentats, sortir del país ha estat en el seu cas una operació anímicament costosa, però segura i còmoda: amb diners, el refugiat s'assembla una mica més a un turista. És possible que aquesta primera onada de refugiats, arribats sobretot a Polònia, no hagi suposat, més enllà de l'acolliment de frontera, cap més problema que el purament logístic: culturalment propers (fins i tot en molts llocs amb un cristianisme comú com a perspectiva), són estrangers que sens dubte accedeixen al país amb facilitat per ser autosuficients.

Els que encara han d'arribar seran no només fugits, sinó també pobres, sense llaços familiars o d'amistat als ports d'arribada

A poc a poc, la capacitat econòmica de les noves onades de dones, ancians i nens que surten d'Ucraïna demanant asil s'ha reduït. Sense diners per poder emprendre un viatge cap a l'altra punta d'Europa, és més fàcil que es converteixin en pastura de les màfies. Perquè, no ens enganyem, per cada abnegat voluntari que es llança amb la seva furgoneta a dur menjar i emportar-se persones, es multipliquen a la frontera ucraïnesa els voltors de sempre, disposats a traficar amb l'esperança, sotmetent a la prostitució les dones que capten, traficant amb nens o amb òrgans, organitzant la venda clandestina d'aliments, medicaments o armes. Tampoc bona part de les ONG no ofereixen garantia de treballar a favor de qui més ho necessita, sobretot si s'han creat ad hoc per a l'ocasió o fins i tot recordant les ocasions en què algunes s'han vist embolicades en escàndols de corrupció o abús.

Més enllà de resar (per al no creient, desitjar), què podem fer? Probablement, els canals de solidaritat més pròxims siguin els més segurs. La parròquia o l'ajuntament ja són en si mateixes instàncies pensades per a la cura de les persones des de la proximitat. Alguns convents estan sent abandonats pels monjos per deixar l'espai a qui arriba, i en certs municipis, sobretot en els més petits i manejables, és més gran la rapidesa per demanar l'ajuda de la població en la provisió d'espais, d'alimentació, de roba i d'abraçades.

Els que encara han d'arribar seran no només fugits, sinó també pobres, sense llaços familiars o d'amistat als ports d'arribada. S'assemblaran cada vegada més als immigrants als qui en general no hem tractat de la mateixa manera que aquests per qui ara a cada cantonada hi ha una proposta de solució a l'empara de la bandera d'Ucraïna. La pregunta, sens dubte, és si al final s'entendran aquells, com aquests, en clau de problema, o serem capaços de trobar en cada nouvingut l'ésser humà que és i el tracte que com a tal mereix. No serà fàcil, no només perquè els recursos són limitats; també perquè ser immigrants o refugiats no assegura la bondat de les seves conductes. Com tampoc l'autòcton no té cap patent en aquest tema. Preguem, doncs, perquè, si torna a aparèixer el rèptil amagat al nostre cervell, el temperi el nostre sentit de civilització.