Durant aquest mes d'agost hem assistit a l'aproximació estratègica de diversos partits d'àmbit català amb una voluntat compartida: confluir en un espai que, allunyat de la política de barricada i aparcant la idea que tant malestar ha provocat a Catalunya en els últims anys, creï una nova formació per participar en les eleccions, amb una inicial i urgent prioritat, l'Ajuntament de Barcelona i un objectiu mediat tan important com aquest: condicionar l'orientació de la cambra parlamentària catalana i, en conseqüència, del Govern de la Generalitat i, en última instància, arribar a integrar-lo. La finalitat és òbvia i peremptòria: donar una alternativa socioliberal en el que és ideològic i moderada en el tarannà a la sectària tendència d'esquerres instal·lada en els governs municipal i autonòmic i que és directament responsable de la paràlisi i decadència del país.

L'objectiu és encomiable, les dificultats són enormes: entre els partits cridats a la confluència hi ha dubtes sobre el lloc que hagi pogut arribar a ocupar en la raó i el cor dels seus eventuals votants el somni de la independència o, al contrari, el rebuig cap a qualsevol cosa que s'apropi a aquest desig. Per aquesta raó és essencial que deixin de parlar d'aquest tema, ja que dins de Lliures, el PNC o la Lliga s'integren persones que sobre això tenen opinions o tendències bastant diferents, sense que una o una altra opció permeti en el present alguna cosa més que entorpir l'anàlisi dels problemes quotidians i la recerca de solucions eventuals. Potser és aquesta la raó per la qual Convergents manté una posició ambivalent (el catalanisme li devia semblar una volta enrere massa pronunciada per a una majoria necessària) i per la qual la predisposició inicial del PdCat a relacionar-se amb aquest grup de partits trobi obstacles fins i tot entre els seus integrants, no només per la posició diferent de cadascú a favor o en contra d'aparcar el tema que ha condicionat elecció rere elecció, sinó també pel fet que al territori hi ha posicions molt dispars sobre això que en alguns casos els apropen més a Junts que al centre ampli i moderat en construcció.

La pregunta, doncs, no és si aquest centre liberal existeix com a proposta política, fins i tot encara que costi construir-lo, sinó si la gent a Catalunya l'està esperant, o si el podrà reconèixer, o si estarà disposat a votar-lo

Però en el fons, i més enllà que puguin ser aquests els partits cridats a la missió i que tots ells en tinguin clara la conveniència i la urgència, la qüestió és una altra: existeix l'espai en l'actualitat o es tracta d'una actitud voluntarista per part d'ideòlegs de les diverses formacions, fruit d'una reflexió intel·lectual? Hem assistit aquests dies a l'argumentació del president Biden en relació amb la marxa de les tropes nord-americanes de les seves posicions a l'Afganistan: és la població afganesa la més necessitada de protecció i la menys interessada en obtenir-la, deixant al marge l'ínfim percentatge de persones vinculades amb les institucions europees que, com que treballen per a aquestes, necessiten ara abandonar el seu país. Però la resta, segons l'opinió de Biden, no ha oposat resistència a l'avanç talibà. Salvant totes les distàncies, està Catalunya esperant aquest centre (pel seu tarannà moderat) que parla d'incentiu i no de subvenció, que parla d'autogovern lleial en el marc d'una Espanya que també ho sigui i no d'unilateralisme més o menys proper, que parla d'iniciativa empresarial i no d'hostilitats al privat, que parla de justícia social només quan és necessari i que entén la llibertat dels individus com la base fonamental del progrés? La pregunta, doncs, no és si aquest centre liberal existeix com a proposta política, fins i tot encara que costi construir-lo, sinó si la gent a Catalunya està l'esperant, o si podrà el reconèixer, o si estarà disposat a votar-lo. Aquesta és la qüestió, encara que només podrà resoldre's quan l'oferta electoral existeixi, per la qual cosa fer que existeixi esdevé al seu torn, des d'aquesta òptica, imprescindible.