Aquí van les meves lectures sobre el resultat de diumenge passat, després d'escoltar i llegir altres veus, indagar en l'històric i pensar des de la meva perspectiva de neta dels qui des de Baeza van arribar a Barcelona fa un segle per guanyar-se honradament la vida en un lloc amable i obert que oferia oportunitats a qui no tingués por de treballar. Aquí van, ordenades de menys a més importància, segons el meu criteri personal.

Andalusia continua abstenint-se: s'hi incorporen noves generacions, però el principi de participació política es manté en el dèficit. Es parla d'andalusisme, però és impostat, i avui ja reactiu a Catalunya, perquè Andalusia és el pilar fonamental d'Espanya i la seva voluntat d'autogovern s'assembla més a l'asturiana (la meva altra arrel familiar) que a la del País Basc. En unes eleccions tensades pel vot útil com ho han estat aquestes, més d'un quaranta per cent dels qui podien votar (6.641.828, amb més de 300.000 que ho feien per primera vegada) han decidit no votar. Indiferència per la qüestió autonòmica en més de la meitat de la seva població. No sembla que els importi gens això, als votats, ja que no se'ls ha sentit comentar-ho.

El partit instrumental Ciutadans ha mort. Després de la supèrbia de Rivera, que va voler ser Casado (ja veus...), i l'estultícia d'Arrimadas, que va voler trair el PP a Múrcia a canvi de ves a saber quin oferiment socialista, només quedava rematar el partit, la qual cosa s'ha produït en dos cops: Madrid i Andalusia, on a un fidel Juan Marín se li han escapat tots els escons que tenien els taronges. La seva marineria ja es va recol·locant (potser fins i tot el mateix Marín), també a dues bandes, si no a tres, segons les diferents ànimes que el van crear. Va servir perquè els dos grans partits del sistema miressin cap endins i purguessin en part les culpes, però el viatge ha estat costosíssim, sobretot en termes de concòrdia a Catalunya. Adeu.

La incontestable victòria popular a Andalusia sembla ratificar el perfil de moderació que ha acompanyat sempre l'actual líder del PP, i l'allunya de la necessitat d'ampliar els pactes amb Vox

Els grans partits del sistema (i alguns dels perifèrics) passen de tant en tant pel desert, una travessia conseqüència de grans desgastos produïts per la corrupció inherent al poder i per la desil·lusió dels propis en veure com s'assemblen els seus als altres. Ara és el torn del PSOE d'Andalusia, es posi com es posi una Adriana Lastra que volia sortir a prendre el carrer si es produïa el resultat que avui és una realitat i que ara atribueix la victòria de Moreno al govern de Sánchez (com si els fons europeus aplicats a Andalusia haguessin sortit de la seva butxaca). Els ERO malversats i la decepció per totes les promeses incomplertes, que han mantingut durant dècades Andalusia a la cua espanyola en la major part dels indicadors econòmics, han propiciat que el PSOE hagi estat enviat quatre anys més al racó de pensar. Pel seu bé i el de tots, hem de desitjar que faci els deures.

Els dos partits actualment col·locats a la perifèria del sistema (també anomenats extrems, també anomenats populismes) han contribuït a centrar el discurs dels dos partits sistèmics. De fet, un dels extrems, el de Podemos, té cada vegada una cara més sistèmica, com ho corrobora el desvergonyiment d'Oltra en l'afer pel qual està imputada. PP i PSOE s'han adonat que de nou les eleccions es guanyen pel centre, però el PP se n'ha adonat abans: va substituir Casado per Feijóo, va donar suport (per error?) a la minireforma del govern espanyol i amics de la seva legislació laboral, va pactar acords audiovisuals amb el PSOE contra aquests mateixos amics i es fa l'esquiu amb Aragonès, que li adverteix sense força, que "aquesta és l'última vegada", si no s'activa la taula de diàleg que ja només ells i els qui els van darrere recorden.

La incontestable victòria popular a Andalusia sembla ratificar el perfil de moderació que ha acompanyat sempre l'actual líder del PP, i l'allunya de la necessitat d'ampliar els pactes amb Vox més enllà del cas de Castella i Lleó, on es va rentar les mans del que fes Mañueco. Aquest ja és el seu moment, el de Feijóo, i ell no s'havia pronunciat taxativament sobre negar l'entrada a Vox al govern andalús, si haguessin calgut els vots de Macarena Olona i els seus. No han calgut aquests vots, i avui al PP respiren més tranquils. Però també a Vox. La necessitat de complir la promesa feta per Olona en campanya que el PP no tindria el seu suport si eren necessaris i no se'ls permetia entrar en el govern ja no es pot materialitzar. Hauria estat difícil explicar al seu electorat que, amb la contundència de la suma dels dos partits, PP i Vox, pogués plantejar-se qualsevol alternativa governamental. Pujant dos escons (només el PP puja també) i sense possibilitat de demostrar que governar erosiona totes les utopies, potser el resultat no s'hagi de llegir com fan les derrotades restes del podemisme andalús, amb una alegria infantil per haver fet impossible (ells?) la seva entrada a San Telmo i perquè no han complert les seves expectatives (ells sí?). Perquè potser el que ha passat s'assembla bastant a la seva situació ideal: han pujat en vots i escons, no seran vistos com a traïdors, i han consolidat la seva existència en una comunitat que es creia d'esquerres molt temps, perquè no convenia recordar que el camp (fins i tot quan pertany a un altre) és conservador.