Si hi va haver un temps en què es deia que una imatge era més valuosa que mil paraules, imaginem la proporció en què la victòria per a la primera és indiscutible en un temps com el nostre en què l'espectacle esperpèntic és objecte de grans audiències, i un temps en què, si es fes un examen als principals líders polítics, no resistirien el test de solvència intel·lectual més frívol que un es pogués imaginar. En aquest context, Nadia Calviño ha advertit els reporters gràfics que lamenta molt entorpir-los la feina, però que ella no es fa fotos si és l'única dona del grup.
Deixem de banda que en aquest context en què parlar d'homes i dones ha esdevingut gairebé un problema: qui li diu a Calviño que a la foto que rebutja no hi ha realitats sexuals tant o més discriminades que la femenina, o que entre aquests homes que no li semblen prou per posar no n'hi ha cap que se senti dona; o que entre les dones que en el seu cas van posar per alleujar aquesta preocupació per la paritat no n'hi ha cap que es consideri molt mascle? S'ha ficat en un vesper del qual és difícil sortir sense perdre alguna ploma, però és que, a més, en si mateixa, la seva idea quin sentit té?
No canviarà res del tot mentre les dones continuem mantenint l'aparença d'excepcionalitat en la nostra participació en el món laboral
Una vicepresidenta de govern, encarregada dels assumptes econòmics, a qui li segueix una reputació de solvència i rigor al seu pas (burocràtic, s'ha de dir) per les institucions europees, ara surt amb la idea que ella no apareix en fotos en què no hi hagi més dones. Que es permeti un caprici com aquest avala la tesi amb la qual iniciava aquest escrit: aquí ja no importa l'acció, ni tan sols la paraula, ja només queda la gesticulació, el posat, l'aparença. Però aparença de què? M'imagino que aparença o visibilitat del talent femení, sí. Però incloure dones en la imatge és el que es fa a les competicions esportives, quan al podi de només homes se l'adorna amb portadores d'ampolles de xampany; o a les fires de diversos sectors quan els estands més atractius estan poblats d'hostesses entre les quals és difícil trobar-ne alguna de lletja. Què farà llavors la ministra en actes on la totalitat dels participants siguin homes? Demanar a les que es presten a aparèixer com a comparses que pugin a la foto? I sublimarà això d'alguna manera una consideració femenina que les mateixes dones s'ocupen en ocasions de desprestigiar amb aquesta mena d'activitats?
Res no canviarà del tot mentre les dones continuem mantenint l'aparença d'excepcionalitat en la nostra participació en el món laboral, mentre Calviño i tantes d'altres han escalat ja els cims del poder. Deien algunes que les dones tenim el mateix dret que les estúpides també tinguin càrrecs, perquè entre ells així ha estat des de sempre. Almenys en el context occidental, les dones hem conquerit ja la possibilitat d'exercir càrrecs i responsabilitats des de la maldat, l'estupidesa, l'arribisme, la inoperància i l'abús. I des de la competència i la qualitat, per descomptat.
El gest de Calviño no contribuirà a pal·liar bretxes, sostres de vidre i altres realitats més o menys contrastades. Al contrari, que Calviño surti sola a la foto, com en molts altres casos (Merkel, Thatcher, Ayuso o la presidenta Noruega de nom impossible), significarà lideratge femení envers homes subordinats o, a tot estirar, iguals. En forçar la foto de la suposada pluralitat, Calviño desmereix la feina de totes les que diem que no volem que ningú no ens empenyi, ens alci o ens protegeixi. Els que actuen com ella no tenen el monopoli feminista. A mi no em representa.
Però, ja ho sé, i entenc que era l'únic que pretenia, jo també he parlat d'ella i no del fet que, cada dia, amb els mateixos diners puc comprar menys. Aquí hi ha la diferència entre la foto i la notícia.