Sembla que es confirma en el Tribunal Europeu de Drets Humans la tesi jurisdiccional ja assumida a Espanya per un Jutjat d'Instrucció i l'Audiència Provincial de Barcelona, que va resoldre l'apel·lació: desestimar els recursos presentats per diverses persones lesionades a les càrregues policials de l'1 d'octubre de 2017, per entendre, en general, que no hi va haver una ordre específica d'actuar amb més contundència de la que exigia la situació. Queden, per descomptat, al marge eventuals investigacions per decisions dels comandaments intermedis o dels mateixos agents a cada una de les meses electorals que es van mantenir aquell dia, malgrat la prohibició expressa del govern espanyol, al seu torn ratificada pel Tribunal Constitucional. Però aquestes qüestions concretes tenen una rellevància política tendent a zero, mentre que el fet que a Estrasburg s'assumeixi la mateixa tesi que la Fiscalia i els jutges espanyols sí que la té.

Les imatges de velles arrossegades per la policia per al seu desallotjament contra la seva voluntat no ajuden a avaluar el que va succeir aquells dies sense emocions que sempre seran contraposades: que si això no es fa a les nostres àvies; que si no són àvies sinó activistes de la ANC que es deixen la sang a la cara per cridar l'atenció; que si no feien allà res de dolent, perquè votar no és delicte; que si s'ho van buscar elles; que si va ser la tònica general; que si van ser quatre casos aïllats; que si va ser pitjor del que es va veure, o molt millor; que si els manifestants van provocar la policia... Sigui el que sigui, va succeir el mateix que en qualsevol altra manifestació, és a dir, enfrontament entre els qui tenen l'obligació de fer que la llei es compleixi per la força, i els qui estan disposats a afrontar les conseqüències de no obeir. Que al mig hi hagués urnes i que els qui les van posar creguin que retirar-les és un símbol antidemocràtic res té a veure amb el propi enfrontament, fins i tot si les urnes i el seu ús haguessin estat permeses.

Que la policia pega (de fet, és l'única part de l'Estat que pot pegar), és una obvietat que hem de recordar per evitar pensar que cada lesió o mort que provoquin és automàticament un delicte. Això no significa que la policia pugui exercir la força de forma desproporcionada o arbitrària, les dues úniques raons per les quals es pot instruir una causa contra els agents concrets i/o contra els comandaments dels quals reben les ordres d'actuar així. Però el que determina la salut democràtica d'un país és tant aquest control de la policia i de la seva actuació, com el fet que la comunitat sancioni els qui són capaços d'agredir la policia. Perquè la policia (central, autonòmica, fins i tot local) pega quan és necessari, sí, però a la policia no se la pega en cap cas. Aquest és el pacte, aquestes són les regles, i qualsevol alteració de les mateixes ha de tenir conseqüències.

Era difícil que el TEDH resolgués contra la policia en les càrregues policials de l'1 d'octubre. Poc després d'aquelles dates es van viure moments esborronadors als carrers de París, amb enfrontaments entre policia i manifestants que es van saldar amb diverses morts. Els nostres ferits són més propers, però no més importants, ni més greus que els seus. Certament aquest és un país en què es produeix un escàndol cada vegada que la policia ha de fer alguna cosa més que indicar un carrer o posar una multa, però l'espai públic s'està tornant en extrem complicat de gestionar, gràcies, entre altres coses, a governants que s'avergonyeixen dels seus cossos policials i a la sensació creixent d'impunitat dels qui els voten.