Des d’un punt de vista sociològic i demogràfic el principal problema que ha generat l’increment de les desigualtats és la dificultat en l’accés a l’habitatge, que no afecta només als sectors més desafavorits de la societat, sinó que també ha esdevingut el principal maldecap de les classes mitjanes. Dels joves i ja no tan joves amb carrera universitària i currículum professional que malgrat estar sobradament preparats i tenir feina (amb salaris inversament proporcionals al seu talent), no estan en condicions d’accedir a un habitatge digne en els barris o en els municipis que han crescut o allà on per raons laborals o sentimentals voldrien viure.

Es carreguen de raons els responsables institucionals amb el que mana la Constitució tret de l'article 47 que declara que tots els espanyols tenen dret a gaudir d'un habitatge digne i adequat i atribueix als poders públics l'obligació de promoure les condicions necessàries i establir les normes pertinents per fer efectiu aquest dret. Tanmateix, per terme mitjà, els joves espanyols no s’emancipen abans dels 30 anys i sovint ho fan marxant de casa dels pares per compartir pis amb altres amics que tampoc es poden pagar tot sols el lloguer.

Ens queixem i amb raó de les fake news perquè la mentida està determinant gairebé tots els debats, però ja va dir aquell que el que estigui lliure de pecat llenci la primera pedra i passa sovint que aquells que més s'esquincen les vestidures demostren una capacitat per entabanar els seus fidels superior al referent bíblic dels fariseus. Darrerament, quan un representant polític argumenta una iniciativa en el sentit que està pensada per socórrer els sectors més desvalguts i vulnerables és obligat verificar si no descodificar-la directament a l’inrevés, atès que l’únic objectiu és el titular fals però políticament més rendible. L’exemple paradigmàtic són les polítiques d’habitatge dels governs autoconsiderats progressistes de l’Estat, de la Generalitat o dels ajuntaments que sistemàticament han tingut l’efecte contrari de l’anunciat, de vegades per ignorància i de vegades per mala fe.

Les polítiques d’habitatge dels governs autoconsiderats progressistes de l’Estat, de la Generalitat o de Barcelona han tingut sistemàticament l’efecte contrari de l’anunciat, de vegades per ignorància i de vegades per mala fe

Cercant el rèdit electoral de cara a les municipals, el govern espanyol i els seus aliats parlamentaris ha presentat la nova llei de l’habitatge que acaba d’aprovar el Congrés com un canvi copernicà en la defensa del dret constitucional a l’habitatge, però aquesta llei se centra pràcticament en el preu del lloguer del futur immediat, assumint que el que s’ha posat pels núvols ja no té marxa enrere. Manté els lloguers de temporada que és el que dispara els preus. Diu que no es pot apujar gaire a un nou llogater el que pagava el llogater anterior, però posa tantes excepcions que permetrà al propietari apujar el preu quan li roti. La llei inclou fins i tot casos en què el propietari al·legant reformes com pot ser pintar el pis pot augmentar el lloguer un 10%. Amb raó la mateixa ministra Raquel Sánchez ha hagut de reconèixer que aquesta llei "no provocarà una caiguda immediata i estrepitosa dels preus dels lloguers". De la promoció d’habitatge assequible la nova llei gaire res no diu. El que sí que suposa la llei és una recentralització de la política d’habitatge dictada a partir d’ara pel govern central. El govern de Pedro Sánchez va impugnar la llei catalana i Esquerra Republicana ha donat suport ara a la llei espanyola que impedirà els pròxims governs de Catalunya establir una política d’habitatge d’acord amb les necessitats del país. També és cert que fins ara cap govern català ha mogut un dit ni ha promocionat habitatge social.

Sí que ha promès el govern espanyol posar en el mercat públic prop de cent mil habitatges. Resulta, però, que la majoria són pisos que els bancs no han pogut revendre després de desnonar les persones que els habitaven. Són construccions irreparables en indrets sense demanda. A continuació el govern anuncia que posarà al mercat públic d’habitatge terrenys i edificis propietat del Ministeri de Defensa i immediatament la ministra Margarita Robles ha deixat clar que l’operació té com a objectiu augmentar el pressupost del seu departament.  

Ada Colau va irrompre com candidata a l’alcaldia de Barcelona procedent de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, semblava que el problema de l’habitatge seria la seva prioritat i la realitat ha estat que la seva política només ha servit per reduir l’oferta i encarir la demanda. Afegint l’urbanisme tàctic i superilles ha disparat més que mai el preu de l’habitatge a Barcelona tant de lloguer com de compra i està provocant la substitució dels veïns de sempre per gent estranya que es distingeix pel seu poder adquisitiu i per viure la ciutat només a estones. Ara l’ajuntament està esmerçant milers d’euros dels contribuents en pagar hores extres a les constructores perquè les obres s’acabin abans de les eleccions i la gent entabanada voti a favor del seu propi èxode.