Durant els judicis de Nuremberg, una de les principals obsessions dels aliats va ser evitar que algun dels processats, sobretot aquells la condemna a mort dels quals donaven per segura, pogués eludir les seves responsabilitats apel·lant a una d'aquestes càpsules de cianur que a les pel·lícules sobre aquell i altres temps de guerra, hem vist que s'utilitzen com a última i suprema escapatòria. Herman Göring, un dels principals jerarques nazis, en va mossegar una sent a la seva cel·la, no se sap si facilitada per algun carceller seduït per la seva causa.

Aquests judicis van suposar la generació de l'anomenat Dret penal internacional, amb la consegüent categorització de certs crims que s'entenen imprescriptibles per la seva monstruositat. Bé és cert que es van basar en la dubtosa tècnica d'aplicar a les esmentades conductes sancions per delictes que no s'havien tipificat quan aquelles es van cometre. Però, per una qüestió de justícia i d'exemplaritat, es volia posar davant els ulls del món que al crim sempre li ha de correspondre un càstig. En la resta de situacions, amb qualsevol altre tipus de delictes, es compleix en els Estats de dret amb el principi de legalitat penal: "nulla poena sine lege", però si lege i crim, llavors poena; el que significa, d'una banda, ajudar a la prevenció del delicte però, per una altra, contribuir a un rescabalament de les víctimes que eviti qualsevol conat de justícia a pròpia mà.

La mateixa filosofia que condemna la pena de mort encoratja la justificació de practicar l'eutanàsia al pistoler de Tarragona. Un delinqüent que mata pot morir si vol, però no si ho vol l'Estat que pretengui castigar-lo així per matar els qui no volien morir. D'aquesta manera la víctima torna a perdre davant el criminal.

I així va ser tot fins que va arribar "el Pistolas", aquest home que, per raons que al dret només interessen de forma tangencial, va ferir a Tarragona diversos excompanys de feina i un policia, per després quedar tetraplègic en l'escaramussa que va desencadenar en la seva fugida. En situació de dolor irreversible, físic i psíquic, segons descriuen els que el van examinar, va demanar que se li practiqués l'eutanàsia, això és, ser eliminat, abans del judici en el qual, vistes les fefaents proves dels fets, anava a ser condemnat. Em pregunto en què es diferencia aquesta situació de la viscuda per Göring el 1945. Hauria estat diferent la posició dels jutges i del comitè per a l'eutanàsia si els crims de "el Pistolas" haguessin estat més terribles? Hi ha víctimes de primera i de segona classe, per tant?

Per si això no resultés ja xocant, a aquest curiós cas se sumen a més dues paradoxes: La mateixa filosofia que condemna la pena de mort encoratja la justificació de practicar l'eutanàsia al pistoler de Tarragona. Un delinqüent que mata pot morir si vol, però no si ho vol l'Estat que pretengui castigar-lo així per matar els qui no volien morir. D'aquesta manera la víctima torna a perdre davant el criminal. Però la culminació del despropòsit ha estat la resposta del Tribunal Constitucional, que ha revalidat la posició de la justícia ordinària: en el conflicte entre dignitat humana del pres i tutela judicial efectiva de les víctimes, preval la primera, pronunciant-se així de forma indirecta l'alt tribunal (l'eutanàsia com a alleujament a la lesió de la dignitat) sobre una llei respecte de la qual encara no ha emès veredicte general: és respectar la dignitat humana matar qui ho demana? Ens diu que sí, i suposo que la seva posició en aquest cas anuncia quin serà el que prendrà sobre la norma, tancant així un cercle que va començar quan es matava sense llei, perquè ara ja es mata, amb permís, gràcies a ella. En suma, gràcies al cas de "el Pistolas", ara sabem que, com un 00 qualsevol, l'Estat espanyol ja té llicència per matar.