Com estava previst, Ciutadans ha pactat amb Vox i fa veure que el blanc és negre, perquè sense Vox, Ciutadans no podria formar part del govern andalús. La dreta europea ha establert una estratègia d’aïllar els partits d’extrema dreta. Si PP i Cs fossin homologables amb els partits democràtics europeus, haurien buscat l’acord amb el PSOE abans que amb Vox. No ho han fet perquè tenen molta més afinitat amb els neofranquistes que amb els socialistes, però, sobretot, perquè la seva clientela no els hauria perdonat una decepció tan gran.

Fa uns anys, el líder dels liberals europeus, Guy Verhofstadt, em va dir en una entrevista que mai els liberals europeus acollirien a un partit com Ciutadans, que havia anat a les eleccions europees del bracet de l’extrema dreta. Quan va veure que Ciutadans tenia més diputats que CiU, es va menjar les seves paraules i els va obrir la porta de bat a bat. A Ciutadans li convé l’aliança amb els liberals  europeus, sobretot ara que amb el president francès Macron han crescut considerablement, però abans que els suports europeus, Rivera necessita els vots espanyols. Per això pacta i pactarà amb Vox el que calgui i per molt que a continuació es faci el milhomes.

El que és significatiu més que sorprenent és que davant de tanta evidència, alguns dirigents del PSOE i els principals mitjans de l’establishment s’empassin com quelcom seriós tot l’histrionisme d’Albert Rivera respecte de Vox i donin credibilitat a la teoria desmentida pels fets objectius segons la qual Ciutadans i Vox no són aliats sinó tot el contrari.

El PSOE sempre ha traït al PSC pactant amb els seus adversaris a Catalunya, però si enguany Pedro Sánchez ho fa amb Albert Rivera, res no serà com abans

Tot té la seva explicació. Els partidaris que els socialistes governin a qualsevol preu i en qualsevol circumstància s’han adonat que l'única manera amb què el PSOE podrà governar després de les properes eleccions serà en coalició amb Ciutadans, sempre que el bloc de la dreta no sumi majoria absoluta, una possibilitat que les enquestes ni descarten ni asseguren. Com més s’acosti Ciutadans a la dreta, més difícil per al PSOE tornar a explicar a la seva gent que han de governar amb els seus adversaris ideològics. Els socialistes ja van patir el que van patir quan van entregar el govern a Mariano Rajoy i les tensions internes tornarien a esclatar. Com sempre sobretot a Catalunya.

El PSC es va negar a propiciar amb el vot dels seus diputats que Rajoy continués al Govern perquè considerava que per als socialistes catalans allò era suïcida. Més suïcida serà per al PSC un pacte PSOE-Ciutadans. Els socialistes catalans quedarien absolutament neutralitzats com a força política. Malgrat que van donar suport al 155 per ordre del Rei, encara han mantingut un marge de posicions diferenciades en el conflicte català que perdrien definitivament. No només això. El partit d’Albert Rivera entraria a l’àrea metropolitana de Barcelona com un cavall de Troia que s’apoderaria dels darrers centres de poder socialista.

Per això, a diferència d’alguns barons del PSOE, Miquel Iceta i José Zaragoza proclamen i acusen Ciutadans de la seva connivència amb l’extrema dreta com a tàctica dissuasiva de l’arribada de mals esperits. La paradoxa és que el PSOE només ha governat amb majoria suficient quan al PSC li compensava a Catalunya el que el PSOE no era capaç de guanyar fora, però, en canvi, el PSOE sempre ha traït el PSC pactant amb els seus adversaris a Catalunya. Ho va fer Felipe González amb Pujol i ho va fer Zapatero amb Artur Mas i Duran i Lleida. Si a la tardor Pedro Sánchez ho fa amb Albert Rivera, res no serà com abans.

Esther Palomera
Opinió Això va de democràcia Esther Palomera