És ja el tercer article que escric enguany que porta unitat al títol.

Siguem clars: la unitat no és volguda per qui, amb gen pujolista, creu que la victòria és seva, que pràcticament se li deu. I tant és l’afany de victòria que arremet contra els seus, fins fa poques hores, germans polítics i munta una crisi de govern que només portarà més paràlisi a l’acció de tal govern.

D’entrada, si ha algú que en surt perjudicat aquí és la ciutadania, tota, sigui quina sigui la seva classe social, la seva ideologia o la seva implicació en política. En surt perjudicada perquè falla el primer dret fonamental d’última generació, recollit a la Carta de Drets de la Unió Europea: el dret al bon govern.

Fa temps que a Catalunya es troba a faltar govern. No per causa de l’independentisme, que és una opció més que lícita. No tenim governança digna de tal nom per causa de les guerres personalistes que no porten enlloc i només a la paràlisi. Això, a més, en plena pandèmia, a les portes d’un curs escolar que sembla més aviat un forat negre de dimensions ignotes.

Ja fa dos anys llargs, si la memòria no em falla, que la CUP va passar a l’oposició, no va aprovar els pressupostos i va haver-se de recórrer als Comuns. Un atac de lucidesa de governança. Un cop aprovats, el president Torra va prometre eleccions. Creu-t'ho.

Tant si el president veu ratificada sense base legal la seva condemna penal, igualment orfe de sentit penal, com si apareix la Verge i l’absolen, la legislatura té pinta d’entrar en una ranera que acabarà a la tardor del 2021, quan és obligatori convocar eleccions.

En efecte, si Torra és condemnat i, per tant, inhabilitat, segurament amb una performance intel·ligent, serà president sense més el vicepresident Aragonès. Ara bé, en tant que president en funcions no pot convocar eleccions.

Per tornar a la normalitat institucional, correspon al president del Parlament iniciar una ronda de consultes polítiques i proposar un candidat perquè se sotmeti a una investidura. Si passats dos mesos des de la primera votació fallida d’un candidat no n'hi cap de designat parlamentàriament, es convoquen automàticament eleccions. Ja sabem de què va això.

Si, per contra, com seria de desitjar, en ser jurídicament el correcte i políticament sa, el president Torra no veiés revalidada pel TS la seva condemna a Barcelona, la promesa de convocar eleccions sembla que hauria passat a millor vida.

Hi hauria confrontació, no sé si intel·ligent, però la confrontació entre exconvergents i entre aquests -tots o no- i ERC no sembla gens descartable. En cas que Torra sortís victoriós del seu embat judicial, no seria d’esperar altra cosa que continuar guanyant temps electoral, en clar usdefruit de les institucions en benefici d’una opció política, per anar enfortint-se i aspirar al màxim a les eleccions. Aquestes eleccions podrien ser al final de la legislatura, a la tardor del 2021 o en acabar l’estiu.

Els lectors, masculins és clar, que hagin fet la mili, recordaran aquella dita xusquera: "avui no sopem, que es foti el capità". Fer-nos mal a casa, entre nosaltres, tot per intentar guanyar una hegemonia que ja no tornarà mai més, no diria que és molt intel·ligent. I encara menys ho és abandonar la ciutadania per l’hipotètic plat electoral de llenties.

D’aquesta manera, la desunió -metafòricament- a mort ens allunya de la governança a la qual té dret una societat moderna i democràtica com tothom diu que és la catalana.

Un cop més, però, una cosa és el que es diu i una altra la que es fa. I precisament, la bona governança, aquest dret fonamental de la ciutadania europea, de cadascú de nosaltres, parteix de la base d’acostar el dit al fet i no en separar-los cada vegada més.