Cert cultisme, amb no poc narcisisme, fa que qualsevol figura literària valgui per si mateixa i que, de tant que vulgui explicar, no expliqui res. Avui en dia, el trop literari està passant a ser un mer significant situacionista, fins i tot tribal, amb més o menys fortuna. El pas al mer formalisme de retolació quasi comercial ja s’ha donat. Un pas, que, segurament, per explicar o retransmetre la realitat és sobrer, no calia donar.

De la riquesa retòrica ens quedem amb el lema, amb l’etiqueta que repetim com a lloros i que, al cap i a la fi, no vol dir res o no diu res que no s’hagués dit ja abans amb paraules més planeres o amb expressions més directes. O dit d’una altra manera: minse valor afegit, si en té algun.

Alguns exemples. Brexit is Brexit. És clar. És una pura redundància. A tot estirar volia dir que qui manaria en les negociacions del Brèxit seria el Regne Unit i que, després de tot, davant la recuperada sobirania de la Cort de Sant Jaume, Brussel·les passaria per l’adreçador. Pur patrioterisme.

La realitat, però, és dura. Les eleccions del passat dijous a les Illes han posat les coses al seu lloc, és a dir, s’han ajustat a la realitat. Els promotors del Brèxit, l’UKIP, són fora del Parlament. May era pro Bremain –formava part d’un govern que ho era–, però un cop a Downing Street es va fer brexista d’allò més. La truita ha estat girada: ara qui marcarà el pas del Brèxit, si es du a terme finalment, serà Brussel·les i no serà light, si més no en el sentit britànic de la idea, atès que la seva força era, com s’ha vist, pura entelèquia.

Altres figures retòriques, aquesta vegada més esgavellada encara, van ser les declaracions extremes, pròpies de l'extrema dreta, de Cospedal (a partir del 8’) i de Méndez de Vigo: el que es feia a Catalunya amb el procés era un cop d’estat.

La resposta, tímida a les zones de domini marianista, i entre indignada i generosa de riotes catedralícies, va culminar amb un gag de la setmana passada de Polònia, que em fa l’efecte va clausurar aquesta via augmentativa. Un altre cop la realitat va posar les coses al seu lloc. A més va tornar a demostrar la nul·la empatia del marianisme amb els ciutadans de Catalunya –atesa la majoria sobiranista al Parlament–. Així és, al reguitzell ja molt suat d’insults a la poca intel·ligència dels catalans –fetillats per Mas i companyia–, còmplices totalitaris del 3% i altres corrupcions, la campanya de diàleg i seducció acabava de convertir les urnes en una arma pròpia d’un cop d’estat.

Texts jurídics feixucs, però clarificadors del que parlen, quan el marianisme parla de supremacia de la Constitució, parla en realitat de desigualtat i parasitització de la majoria per la rapinya d’uns pocs, foscos i privilegiats.

Finalment, el marianisme més revingut, el constitucionalista fins al moll de l’os, el paladí de la legalitat, de la democràcia i de la conveniència ha rebut del Tribunal Constitucional, del seu, un calbot dels que fan època en declarar contrària a la Constitució i, per tant, anul·lant la seva amnistia fiscal, cosa que ell i el govern marianista han negat sempre (o quasi).

Unes quantes frases de la sentència del Ple del Tribunal Constitucional, del 8 de juny passat, són infinitament més significatives que els comentaris que puguin generar. Ací van unes mostres:

  1. “La disposición impugnada ha afectado sustancialmente a la determinación de la deuda tributaria pendiente de los tributos afectados, en todos sus eventuales componentes (cuota tributaria, intereses de demora, recargos y sanciones); permite la regularización a un tipo reducido, con exclusión de toda responsabilidad accesoria, tanto por el retraso en el cumplimiento de la obligación tributaria como por la comisión de las eventuales infracciones, administrativas o penales, en las que se hubiese podido incurrir hasta el momento de la regularización.”
  2. Amb l’amnistia fiscal “se había alterado el modo de reparto de la carga tributaria que debe levantar la generalidad de los contribuyentes”
  3. “Con esta medida normativa se ha afectado a la esencia misma del deber de contribuir al sostenimiento de los gastos públicos que enuncia el art. 31.1 CE [Constitució espanyola], al haberse alterado el modo de reparto de la carga tributaria que debe levantar la generalidad de los contribuyentes, en unos términos que resultan prohibidos por el art. 86.1 CE”
  4. “La adopción de medidas que, en lugar de servir a la lucha contra el fraude fiscal, se aprovechan del mismo so pretexto de la obtención de unos ingresos que se consideran imprescindibles ante un escenario de grave crisis económica, supone la abdicación del Estado ante su obligación de hacer efectivo el deber de todos de concurrir al sostenimiento de los gastos públicos (art. 31.1 CE). Viene así a legitimar como una opción válida la conducta de quienes, de forma insolidaria, incumplieron su deber de tributar de acuerdo con su capacidad económica, colocándolos finalmente en una situación más favorable que la de aquellos que cumplieron voluntariamente y en plazo su obligación de contribuir.”

Texts jurídics feixucs, però clarificadors del que parlen, quan el marianisme parla de supremacia de la Constitució, parla en realitat de desigualtat i parasitització de la majoria per la rapinya d’uns pocs, foscos i privilegiats. Res a veure ni amb la democràcia ni amb la Constitució.

Retòrica, retòrica i retòrica. Dolenta i opressora a més no poder.