Només s’ha difós la part dispositiva de la sentència per la qual el grup parlamentari de Vox recorria el primer estat d’alarma. Una opinió jurídica, mínimament fonamentada, no es podrà donar fins que coneguem el text íntegre de la sentència. És possible, però, fer-hi una aproximació politicojurídica, avanço que profundament negativa.
En primer lloc, crida l’atenció, sense parangó a la Unió Europea, que un Tribunal Constitucional o òrgan judicial assimilable hagi tombat la resposta estatal a l’emergència sanitària desfermada per la pandèmia de la covid-19.
Val a dir que el TC juga amb avantatge. Pel que es desprèn de la resolució, serà una sentència interpretativa, la qual cosa augmenta la incertesa a hores d’ara. I pot ser una sentència interpretativa merament declarativa (tal cosa és així), anul·latòria (si s’ha fet així, no val) o prospectiva (d’ara endavant cal fer-ho així o no fer-ho així). Veurem llavors, quan podrem entrar en el fons del tema.
Aquest Tribunal Constitucional ha santificat la doctrina Parot, ha confirmat condemnes a tuitaires, rapers i altres dissidents incòmodes, ha ratificat que no s’investiguessin tortures policials i ha creat elements delictius d’odi en delictes que no figuren així previstos al Codi Penal
Establert aquest avantatge inicial d’amagar durant uns dies la pilota, queda palès que els magistrats signants del vot majoritari, inclòs algun autoconsiderat progressista, no gallejaran davant els seus col·legues europeus per la seva doble originalitat. Una, ja l’he exposat: és el primer tribunal constitucional que tomba un estat d’emergència pandèmica a la UE. Però el segon motiu, encara més punyent, és que ha estat acceptant les peticions de Vox, un partit d’extrema dreta. Als seus germans els òrgans constitucionals europeus, si més no ara per ara, no els donen ni el bon dia. Potser el tribunal de Domenico Scarlatti sigui l’avançada d’una nova era. Encara no, però.
En convertir-se el TC en l’altaveu —així serà considerat— de Vox dues qüestions més queden paleses. D’una banda, aquest partit il·liberal cobra carta de naturalesa de política respectable. Per l'altra, queda prou al descobert qui és, on és i qui mana al deep state.
Cal no oblidar que aquest TC té ja quatre membres caducats (els nomenats pel Congrés de Diputats, un dels quals va dimitir per estranyes circumstàncies), la qual cosa no és precisament per fer gala de legitimitat democràtica. Cal no oblidar també que aquest TC —no altres anteriors, aquest— ha santificat la doctrina Parot; ha confirmat condemnes a tuitaires, rapers i altres dissidents incòmodes; ha ratificat que no s’investiguessin tortures policials i ha creat elements delictius d’odi en delictes que no figuren així previstos al Codi Penal. Tot això amb una conseqüència: el Tribunal d’Estrasburg ho ha declarat contrari a la Carta Europea de Drets Humans. I ja espera torn la maquinació aparentment jurídica contra el procés: tot començant per atendre el requeriment del govern espanyol de reunir-se d’urgència, inventant-se procediments previs a l’admissió d’un recurs i santificant fins a l’última coma totes les resolucions en relació amb el procés.
Cal, per últim, no passar per alt un detall prou rellevant: el TC s’ha unit il·legítimament a aquells que fora de les urnes volen tombar el govern actual. La cantarella que sentirem a partir d’ara, amb música del TC, serà insuportable, malgrat que el Partit Popular va votar a favor de l’estat d’alarma i no el va recórrer.
Esperar quelcom de bo d’aquest TC, caducat, esbiaixat i amb una qualitat jurídica més que qüestionable, és demanar la lluna en un cove.