Els dirigents de l'independentisme han aconseguit dotar l'espanyolisme a Catalunya de les quatre coses que més li faltaven: la motivació —o la desesperació— per convertir-se en multitud i fer-se present massivament als carrers de Barcelona; la cohesió mínima imprescindible per compartir el mateix espai públic; un discurs comú enfilat sobre la defensa de la legalitat democràtica davant la goril·lada insurreccional del nacionalpopulisme i un lideratge, encarnat a partir d'ahir per Josep Borrell.

Quan van comprovar l'èxit marejador de la manifestació i l'impacte tremend del discurs de Borrell, Pedro Sánchez i Miquel Iceta es van llançar sobre els seus comptes de Twitter per treure pit i reivindicar la figura de l'exministre socialista. Però prèviament s'havien abstingut de comparèixer a la manifestació, regatejant escrupolosament els gestos d'adhesió.

Van permetre que el món sencer veiés Borrell flanquejat a la tribuna per García Albiol i per Rivera. No només es va absentar Sánchez, sinó tots els membres de la seva executiva, inclosos els catalans. Hi havia Cristina Cifuentes, però no Susana Díaz ni cap altre dels presidents autonòmics socialistes. Iceta va contemplar la manifestació des de casa seva —en contrast amb la seva presència entusiasta a la molt més minoritària del dia abans davant de l'Ajuntament—, i va pensar que havia complert enviant com a observador el seu secretari d'organització.

L'establishment socialista sencer va ser aquest diumenge a tot arreu menys on se l'esperava, on van ser emocionalment la majoria dels seus votants. El dia en què un dels seus es va consagrar com el referent d'un moviment transversal de resistència capaç de mobilitzar centenars de milers de persones, ells feien allò de sempre, especular. La història del PSOE els darrers anys es resumeix en la coneguda frase: mai no perd una ocasió de perdre una ocasió.

Sí, Josep Borrell va emergir ahir com el líder moral de l'espanyolisme català (o del catalanisme espanyol, com ho prefereixin, perquè finalment tots dos s'han fusionat davant de l'assetjament). Però no és pel suport que ha rebut del seu partit. Encara més, si no ocupa aquest lloc de fa temps és pel recel manifest que la seva figura ha despertat sempre a la classe dirigent del PSC. Fora d'això, ha demostrat que té coratge i densitat política, brillantor oratòria i un discurs articulat i consistent, capaç de desarmar argumentalment el castell de mentides de l'independentisme governamental. Si en un futur proper hi hagués eleccions a Catalunya, tota candidatura que el portés a la capçalera tindria una capacitat d'arrossegament més gran que la de qualsevol sigla. I no diguem si hi arribés a haver una llista comuna de les forces lleials a la Constitució (sí, ja sé que ara com ara això és impossible i per a molts indesitjable, però també ho semblava el que va passar ahir. La persecució uneix molt més que no es pensa).

És igual que fossin gairebé un milió, com diuen els organitzadors, o 350.000, com afirma la policia de Colau. En tot cas, eren una barbaritat de gent tractant-se d'un sector de la població històricament encongit, silenciat i desmobilitzat a Catalunya, que només ha fet sentir el seu pes, i no sempre, a les urnes (a les legals, vull dir). Tan estúpid és no admetre que dos milions de ciutadans disposats a trencar amb tot —fins i tot amb la democràcia— per la pulsió d'anar-se'n d'Espanya plantegen un problema polític d'enorme magnitud, com continuar ignorant la presència d'aquests "altres catalans" que ahir van prendre la paraula a l'únic lloc en què el règim els ho permet —fins ara, ja veurem què passaria amb l'adveniment de la República.

La manifestació d'ahir és una mostra més que aquest conflicte és només secundàriament un problema entre Catalunya i Espanya. Primàriament, és sobretot un conflicte entre catalans, entre la Catalunya nacionalista i la que no ho és. És aquest caràcter de larvada guerra civil el que ho fa més explosiu i difícil de resoldre.

A Catalunya ja no hi ha un Govern, sinó un Comitè de la Revolució viatjant amb cotxe oficial. No hi ha un Parlament, sinó una assemblea declarada en rebel·lia. No hi ha un debat polític normal, sinó acarnissament en el combat. I no hi ha oposició, sinó resistència. I des de l'1 d'octubre, no hi ha una policia per a tothom, perquè cada bàndol té la seva.

Aviat veurem a les ciutats catalanes barris indepes i barris unionistes, i passejar-hi serà perillós si no t'identifiques convenientment. Uns i d'altres es reuniran en bars diferents, purgaran les seves amistats en funció de la seva postura davant del procés i miraran d'enviar els fills a una escola "de confiança", per evitar contagis. L'ordre familiar serà de montescs i capulets, i quin drama si la nena es promet amb un unionista, o viceversa. Res que no s'hagi vist recentment a altres llocs; per exemple, a l'Ulster.

Sobre les cendres d'aquesta destrossa històrica, ahir va emergir la figura de Borrell per donar un lideratge creïble i energètic al bàndol resistent. Els dirigents del seu partit, mentrestant, continuen caçant mosques.