Durant molts mesos, fins i tot podríem dir anys, l’espanyolisme català i l’independentisme processista van posar-se d’acord en el fet que el procés acabaria la seva vigència històrica amb l’aparició d’un “heroi de la retirada”. Emprant una retòrica un pèl cursi (i un hegelianisme amb tuf de llet i cendra), els enemics i els virreis de la tribu afirmaren solemnes que l’ocàs en qüestió només s’interioritzaria popularment amb l’aparició d’una espècie de Jesucrist entenimentat que, acceptant la rendició posterior a l’1-O i l’acatament del 155, normalitzés el llenguatge del nou autonomisme per apaivagar les ànsies separatistes. Els pregoners d’aquest messies imaginaven un català entenimentat de tota la vida, que s’emocionés amb La Santa Espina, però que s’esverés amb l'escalforeta dels contenidors flamejants d’Urquinaona; en poques paraules, l’heroi de la retirada seria un sociovergent.
Doncs bé, van passant els anys... i l’heroi de la retirada encara fa esperar-se. Espanya, cal dir-ho tot, hi ha posat molt d’esforç. Primer ho intentà convertint Esquerra en el nou pal de paller del negociat, amb Oriol Junqueras sortint de la presó amb els indults ja pactats a canvi d’una “operació diàleg” que ell mateix havia escarnit com a impossible quan era a l’oposició i es dedicava a dir frases mínimament intel·ligibles. Mentre Junqueras anava fent trapis com un nou Pujol malgirbat, Aragonès intentava furtar-li el títol d’encarregat dels espanyols a Catalunya, reconvertint la Generalitat en un artefacte amb ínfules de gestoria. Però el canvi climàtic —amb la consegüent sequera de pantans i rierols i un simple estol d’opositors— han tornat a palesar que la Generalitat, sense cap pla d’ambició política, no passa d’ésser una petita agència de col·locació d’escàs interès.
L’heroi de la retirada no serà alcalde de Barcelona, pel simple fet que la majoria de barcelonins han entès que les seves ambicions van molt més enllà de l’entorn cultural d'homenatge que els regala el processisme
Com es veu clarament a cada setmana que passa, les eleccions municipals de Barcelona són l’últim escenari on Espanya pot encabir el seu esperadíssim heroi. Els partits suposadament independentistes van captar el missatge dels amos colonials i les candidatures ancien régime de Xavier Trias i Ernest Maragall n’eren la prova més visible. Però l’electorat independentista de Barcelona (que havia promogut una de les consultes més sonades per la independència l’any 2011) fa temps que es mostra poc joliu davant d’aquests dos fantasmes de passat. És lògic, perquè ni l’anticolauisme de les elits capitalines ni la voluntat de retornar Barcelona a la prosperitat poden consolidar dues candidatures que van perdent solidesa a dia que passa. La política no és una màquina del temps i l’esquerrovergència està comprovant que l’ombra de l’1-O els perseguirà sempre.
Passi el que passi en aquestes eleccions del proper maig, i encara que Trias i Maragall les guanyin per un sol vot de diferència, l’heroi de la retirada no serà alcalde de Barcelona, pel simple fet que la majoria de barcelonins han entès que les seves ambicions van molt més enllà de l’entorn cultural d'homenatge que els regala el processisme. Barcelona contagiarà tard o d’hora tot el país, com passa sempre, i el poder omnívor que somiava Esquerra a la Generalitat se n’acabarà ressentint. A risc de fer-me pesat, l’única dada interessant dels propers comicis serà el nivell que assolim els abstencionistes. Fixeu-vos si l’abstenció serà transcendental, que convergents i republicans han començat una campanya gens dissimulada per demanar els electors que, simplement, acudeixin a les urnes. En el seu neguit hi ha la nostra victòria; si perden poder i menjadores, la independència guanyarà.
I l’heroi de la retirada encara es farà esperar. Perquè a banda de mals polítics, de mals gestors i de pèssims virreis... també són uns profetes desastrosos.