A hores d’ara penso que tothom ja ha dit alguna cosa sobre Ana Obregón; Anita per als amics i amigues. No pas per la seva fama, que també, sinó perquè acaba de ser mare. Mare als 68 —suposats— anys per un procés de gestació subrogada. La polseguera ha estat i segueix sent grossa; no a l’estil de quan inaugurava oficialment l’estiu i es discutia sobre tot el que lluïa i com ho lluïa.
El comunicat el va fer ella mateixa per Twitter —i el que hi diu mereix, per ell mateix, un altre article— i, a més, la revista Hola l'ha tret, en portada, en cadira de rodes amb la nena a coll; potser volia passar desapercebuda, però res més lluny del que ha passat. El primer impacte als titulars ha estat la seva edat, més la suposició de amb quants anys la nena es quedaria òrfena de mare, i alguna ombra, també, sobre de qui més és la criatura. Però per sota i amb el pas de les hores, ha emergit amb força el tema de fons, els ventres de lloguer, i per això li dono les gràcies públicament.
Si a aquestes altures no en sabem més del que significa que una persona creixi dins teu i el vincle que es crea entre els dos éssers vius i les conseqüències que té també per a ambdues persones, és que realment el patriarcat ens ha guanyat més enllà del que som capaces de veure
No és que hagi estat la primera famosa —de famosos n’hi ha molts que han tingut criatures així, tant nacionals com internacionals—, i no famosa, sinó que el seu cas ha semblat més escandalós que els de la resta i d’aquí la polèmica encesa que s’ha generat. Encara que, amb més o menys edat —a mi, l’edat de l’Ana Obregón em sembla el que és menys important—, per raons més o menys edificants —de no poder tenir a no voler tenir un embaràs—, en tots els casos el problema és el mateix: encarregar a una dona que et gesti la criatura.
Es pot blanquejar tant com es vulgui; es pot parlar d’altruisme i diferenciar-ho de les dones pobres estabulades com bestiar; es pot focalitzar el tema en el dret, inventat com a dret fonamental, de ser pares i/o mares sobre qualsevol cosa; es pot focalitzar el tema en no anar en contra dels avenços tecnològics i es pot minimitzar la importància que té el negoci de molts en aquest tipus de processos; però en cap cas es pot deixar de banda les criatures.
I no perquè pensi que aquells i aquelles que volen ser pares i mares no puguin ser uns grans pares i mares, sinó perquè s’està obviant en tots els casos la importància que tenen els 9 mesos, dia amunt dia avall, que cada ésser viu passa dins del cos de la seva mare. Que ho serà tant sí com no, mare gestant si només és això, però mare, d’aquesta criatura. No podem pensar en el cos d’una mare gestant reduint-lo a una mera dimensió material. Si a aquestes altures no en sabem més del que significa que una persona creixi dins teu i el vincle que es crea —volgut o no— entre els dos éssers vius i les conseqüències que té també per a ambdues persones, és que realment el patriarcat ens ha guanyat més enllà del que som capaces de veure. Ah! I compte amb els polítics i polítiques —sí, també les dones— que estan en campanya electoral i, per tant, parlen sobre aquest tema —i, de fet, tots— en funció d’allò que pensen que els donarà més vots.