Primer fou “el Govern dels millors”, un artefacte d’Artur Mas que serví per retallar serveis públics i muntar la costellada del 9-N; després vingué l’administració dels valents, encapçalada per Puigdemont i el pobre Quim Torra, activistes que ens havien de guiar a la independència i acabaren agafant la motxilla per cardar el camp nord enllà i penjant cartellets reivindicatius al balcó de la Gene. Una vegada mort el procés, arribà finalment “el Govern efectiu” del president Aragonès, que ens contà que la millor forma d’arribar a la secessió d’Espanya seria governant l’autonomia amb gran competència. Doncs bé, els “efectius” no saben ni muntar ues oposicions; i mira que a Espanya (també a Catalunya) d’això en sabem un munt, car no hi ha desig més compartit pel comú del país que entrar de pet al funcionariat i continuar situant el llistó de l’absentisme en un meritori 30%.

He de confessar que tot això de les “opos” em té el cor robat. Primer, perquè resulta ben curiós que una tasca feta d’antuvi per l’administració amb prou competència s’hagi acabat externalitzant (i més encara a una empresa amb seu a Madrit, suposo que com a palanca de l’agenda pel “reencuentro”). En segon lloc, encara m’esparvera més que la primera reacció del Govern davant el desgavell al qual s’enfrontaren 13.581 opositors –denúncies per retards, cancel·lacions d’exàmens i violacions de l’anonimat, entre d’altres– hagi estat la d’oferir als pobres aspirants una cosa tan peninsular com un formulari de queixa al qual, fet encara més espanyol, ja s’ha avisat que no es respondrà personalment (no fos cas que algú que ja treballi a l’administració hagi de fer hores extres). Com veieu, el Govern suspèn fins i tot en una assignatura tan ancestral com és l’autonomisme.

Per què coi va externalitzar-se un servei que funcionava prou bé en mans de l’administració?

Disposats a fer ximpleries, el Govern ha acabat fingint un cop d’autoritat mitjançant la destitució de la directora general de Funció Pública, Marta Martorell. La gràcia del tema és que la dissortada senyora en qüestió (a qui des de casa enviem una sentidíssima abraçada) duia només quatre mesos al càrrec i no havia signat la contractació d’aquest macroconcurs. De fet, l’acomiadament va més enllà de la tàctica vetusta del cap de turc, perquè la consellera Vilagrà encara no ha explicat la mare dels ous de la qüestió; a saber i insisteixo, per què coi va externalitzar-se un servei que funcionava prou bé en mans de l’administració. Podríem ser persones de bona fe i pensar que això de la contractació de l’empresa Cegos no fa pudoreta, però servidor va seguir la notícia en real time als mitjans públics i el nom de l’empresa, per cosis de la vida, no va citar-se ni per casualitat.

A casa ja fa un cert temps que ens afaitem, i diria que els periodistes de TV3 tenen prou estudis i dignitat per saber que quan hom informa sobre una suposada negligència empresarial... el nom de la companyia en qüestió no és cap anècdota. Per què, doncs, van amagar-lo durant pràcticament tot el cap de setmana? Qui els ho va demanar? Jo entenc que l’administració pugui errar-se i cagar-la tantes vegades com calgui, fins i tot en un afer tan sensible com aquesta marranada d’organització que ha torbat l’ànim d’uns opositors amb prou feina com per aprendre’s un temari insofrible. Servidora és d’escola cristiana i té integradíssim el perdó en la seva metafísica d’anar tirant. Però aquesta apagada informativa no és un error, sinó un frau als ciutadans que algú ha ordit de forma absolutament intencionada. Però bé, com a molt la cosa acabarà en pregunta parlamentària.

El Govern no sap fer ni unes “opos”. Consegüentment, i com pot entendre qualsevol bípede, això de la independència o de fer un cafè amb Obama els queda massa gros. Acostuma a passar quan rebaixes totes les teves aspiracions polítiques i vitals. Al final, ai las, no saps fer bé ni d’administrador de futurs administradors.