Aneu a veure-la. Quan s’acaba la projecció d’Argentina, 1985 el públic aplaudeix una bona estona i surt del cinema emocionat, pensarós, alguns força enrabiats i potser alguns altres una mica avergonyits. Perquè una altra pel·lícula ens ha vingut a recordar la feina que a Espanya encara està pendent de fer.

Ricardo Darín encarna magistralment el fiscal argentí Julio César Strassera que va instruir la causa contra les Juntes Militars argentines que van protagonitzar el cop d’estat i van governar el país entre 1976 i 1983 (entre els 9 comandaments hi ha els noms dels sinistres Jorge Rafael Videla, Emilio Eduardo Massera o Roberto Eduardo Viola...). La pel·lícula del director Santiago Mitre cal anar a veure-la corrents per molts motius cinematogràfics, però sobretot perquè, com a habitants encara de l’estat espanyol, apel·la al nostre deure de memòria històrica que reclama una justícia a hores d’ara també pendent. El fil argumental se centra en el desenvolupament del judici dut a terme entre el 22 d’abril i el 14 d’agost de 1985 contra aquells comandaments militars, i culmina amb l’al·legat final d’Strassera, que constitueix un document històric excepcional perquè ens mostra com el desocultament de la veritat i el record fet públic de la violència exercida sobre les víctimes de la repressió militar —al judici se’n presenten 281 com a exemplars— constitueixen un pas imprescindible per a la consecució de la justícia. I aquí fer justícia vol dir tant el reconeixement de les agressions patides per les víctimes i la defensa dels drets humans que els van ser arrabassats com el càstig i la condemna que han de rebre els victimaris perquè l’exercici de restitució sigui complet. Amb aquest mateix ideari, la Comisión Nacional sobre Desaparición de Personas (Conadep), sota la presidència de l’escriptor Ernesto Sabato, un any abans havia elaborat un informe on concloïa que “Memòria, Veritat i Justícia” són les bases per a reconstruir, després del dol necessari per tanta violència, una societat democràtica de debò.

L’al·legat d’Strassera és moralment impecable i ressona de manera tan contundent en les oïdes de qualsevol espanyol o espanyola que hagi conegut el cop d’estat il·legítim que fou la Guerra Civil del 36, la dictadura feixista dels 40 anys i la repressió que avui encara perviu sota les estructures franquistes de la Transició, que em limitaré a transcriure i destacar aquells passatges del seu al·legat que tenen plena vigència per a nosaltres, 47 anys després de la mort del dictador, i que són els que ens haurien de fer enrabiar i potser avergonyir. Diu Strassera:

“Señores jueces:

Este proceso ha significado, para quienes hemos tenido el doloroso privilegio de conocerlo íntimamente, una suerte de descenso a zonas tenebrosas del alma humana, donde la miseria, la abyección y el horror registran profundidades difíciles de imaginar antes y de comprender después. Dante Alighieri —en 'La Divina Comedia'— reservaba el séptimo círculo del infierno para los violentos: para todos aquellos que hicieran un daño a los demás mediante la fuerza. Y dentro de ese mismo recinto, sumergía en un río de sangre hirviente y nauseabunda a cierto género de condenados, así descritos por el poeta: "Estos son los tiranos que vivieron de sangre y de rapiña. Aquí se lloran sus despiadadas faltas".

Yo no vengo ahora a propiciar tan tremenda condena para los procesados, si bien no puedo descartar que otro tribunal, de aún más elevada jerarquía que el presente, se haga oportunamente cargo de ello. Me limitaré, pues, a fundamentar brevemente la humana conveniencia y necesidad del castigo (...). El castigo —que según ciertas interpretaciones no es más que venganza institucionalizada— se opone, de esta manera, a la venganza incontrolada (...). Podemos afirmar entonces con Gunther Stratenwerth que aun cuando la función retributiva de la pena resulte dudosa, tácticamente no es sino una realidad: "La necesidad de retribución, en el caso de delitos conmovedores de la opinión pública, no podrá eliminarse sin más. Si estas necesidades no son satisfechas, es decir, si fracasa aunque solo sea supuestamente la administración de la justicia penal, estaremos siempre ante la amenaza de la recaída en el derecho de propia mano o en la justicia de Lynch". Por todo ello, señor presidente, este juicio y esta condena son importantes y necesarios para la nación argentina, que ha sido ofendida por crímenes atroces. Su propia atrocidad torna monstruosa la mera hipótesis de la impunidad. Salvo que la conciencia moral de los argentinos haya descendido a niveles tribales, nadie puede admitir que el secuestro, la tortura o el asesinato constituyan "hechos políticos" o "contingencias del combate". Ahora que el pueblo argentino ha recuperado el gobierno y control de sus instituciones, yo asumo la responsabilidad de declarar en su nombre que el sadismo no es una ideología política ni una estrategia bélica, sino una perversión moral (…).

Por todo ello, este juicio y esta condena son necesarios para las víctimas que reclaman y los sobrevivientes que merecen esta reparación. Los argentinos hemos tratado de obtener la paz fundándola en el olvido, y fracasamos: ya hemos hablado de pasadas y frustradas amnistías. Hemos tratado de buscar la paz por la vía de la violencia y el exterminio del adversario, y fracasamos: me remito al período que acabamos de describir. A partir de este juicio y de la condena que propugno, nos cabe la responsabilidad de fundar una paz basada no en el olvido sino en la memoria; no en la violencia sino en la justicia. Esta es nuestra oportunidad: quizá sea la última. […] Señores jueces: quiero renunciar expresamente a toda pretensión de originalidad para cerrar esta requisitoria. Quiero utilizar una frase que no me pertenece, porque pertenece ya a todo el pueblo argentino. Señores jueces: Nunca más".

Al·legat estremidor que segur que incomoda la consciència política del lector espanyol. Doncs ara us proposo fer un altre exercici, “d’història ficció”: escolteu l’al·legat sencer d’Strassera, són només 8 minuts i 10 segons d’exigència de justícia, de coratge polític i d’emoció pels aplaudiments que esclaten a la sala. I mentre ho feu imagineu que les paraules les està pronunciant, per exemple, un fiscal del Tribunal Supremo de Madrid que s’ha proposat jutjar els crims i els criminals del franquisme —des del 1936 fins al 2017 i més enllà potser?—. Sé que anem tard, sé que costa d’imaginar-nos-ho, per això el nostre curtmetratge el podríem titular Espanya 2049 (reconec que m’agrada Blade Runner), perquè donada la impunitat que regna en aquest país no sembla que sigui fàcil ni immediat sortir del remake distòpic en què vivim. La manca de voluntat política per jutjar els franquistes es fa evident fins i tot en la recentment aprovada llei de Memòria Democràtica (el 20 d’octubre de 2022), on es vol dignificar la víctima però sense contemplar cap càstig pels botxins. Certament, a diferència del tribunal argentí, en la gran majoria de casos nosaltres sí que hem fet tard, però sense aquesta pena, ni que sigui simbòlica, la justícia espanyola tindrà sempre un deute impagat amb les víctimes de la repressió i amb la societat que les hereta. Mentrestant, Espanya no podrà presumir de ser una democràcia plena ni promoure el nou inici que instaura el “Mai més” d’Strassera fins que no passi comptes també amb els seus feixistes.