Estic veient una sèrie que es diu Okkupert i que va d'una invasió de Noruega per part de Rússia, feta amb el consentiment de la Unió Europea. La miro en castellà perquè Amazon Prime només l'ofereix en la llengua de Madrid. En general, quan Jeff Bezos em posa en aquesta situació, me'n vaig a YouTube a veure una altra cosa. Amb aquesta sèrie faig una excepció, només, perquè el castellà li dona un pessic extra d'actualitat que la fa més realista i subversiva.

En castellà, la identificació entre Rússia i Espanya, encara és més directe que en la versió original en noruec. Les vedets del règim de Vichy també són perfectament identificables entre les figures principals de la ficció. Ara que Brussel·les mira de cohesionar-nos contra Putin, Okkupert m'ha recordat que Catalunya és la nació d'Europa que té una experiència més fonda en invasions i guerres híbrides. La sèrie exposa el nostre drama, però també parla del marge que tenim per defensar-nos i per tornar les bufetades.

Des que Franco va començar a utilitzar la premsa i la immigració per poder-se fer fotografies amb els americans, que la història del nostre país es pot explicar en els termes que descriu la sèrie. Okkupert explica com es controla l'opinió pública i com s'extorsiona els líders en una situació semblant a la nostra. A través de la sèrie, veus per què hi ha gent que pot viure amb 300 euros al mes però no pot viure sense Catalunya, i per què un partit tan corromput com CiU va poder desestabilitzar l'Estat més que ETA.

Okkupert estableix una línia molt fina entre les decisions que es prenen per evitar morts innocents i les que se serveixen de la por que fa la violència per justificar un interès banal o miserable. També fa èmfasi en la fortalesa mental i l'autoconsciència que es necessiten per sortir sencer d'una ocupació, encara que sigui de baixa intensitat com la que els espanyols tenen desplegada a Catalunya. Els capítols van plens de personatges que perden el nord i que es deixen arrossegar per excuses cada vegada més sinistres.

L'1 d'octubre va esclatar precisament per l'acumulació de força que va generar la nostra capacitat de sobreposar-nos a l'ocupació espanyola. Ara que Europa s'assembla a nosaltres i parla tant de postveritat, i relaciona les onades d'immigrants amb la guerra híbrida, seria una llàstima que ens rendíssim

La sèrie parteix de la idea que en un món com el d'avui la força no ho és tot, i que la lluita personal dels ciutadans per explotar els espais de llibertat genera dinàmiques incontrolables que es poden aprofitar a favor de la política. A mi m'ha recordat que l'1 d'octubre va esclatar precisament per l'acumulació de força que va generar la nostra capacitat de sobreposar-nos a l'ocupació espanyola. Ara que Europa s'assembla a nosaltres i parla tant de postveritat, i relaciona les onades d'immigrants amb la guerra híbrida, seria una llàstima que ens rendíssim.

El conflicte amb Madrid s'ha tornat més cru perquè el referèndum es va muntar fent servir les mateixes estructures espanyoles de la Transició, que estaven pensades per exterminar-nos. Si els espanyols parlen tant de reformar el text de 1978, és perquè fins i tot TV3 ha perdut la força que tenia per emmascarar les bases de l'ocupació. Com ha explicat Jordi Graupera en un fil de Twitter, el pacte constitucional no és la principal fortalesa del forrellat polític espanyol, sinó la seva gran feblesa, igual que un morrió ho seria per un gos rabiós —i més si un veterinari europeu li hagués tret totes les puces—.

El fet que no hàgim aconseguit la independència no justifica que ens hàgim de resignar a votar toies, ni a llegir pixatinters, ni tan sols a fer la rosca a gent que no ens fa el pes. Com es veu a la sèrie, Europa és molt gran i depèn més de la vitalitat de societats com la catalana o la noruega que no pas d'Estats retòrics com França o Alemanya. L'oportunitat de fer la independència ja vindrà, si ha de venir, però aprofiteu l'espai de llibertat que us dona el continent per tenir fills, per fer diners i per donar pel sac als espanyols, si us queda temps.

La veritat és que en qualsevol altre moment dels darrers 300 anys ser català va ser força més difícil. És molt comprensible, però completament absurda, aquesta pressa que veig a tot arreu per guanyar o per morir-se.