Resulta molt entranyable veure com el processisme es va transformant lentament en un moviment polític per reformar el Codi Penal espanyol. En el fons, Esquerra fa com sempre i copia de manera maldestra les preses de pèl convergents: si Artur Mas ens aixecà la camisa proclamant que la independència s’imposaria en un joc d’astúcia contra l’Estat (Catalunya podia arribar a convertir-se en el ratolinet que sobreviu a les peülles d’un elefant a base de fintar-ne les plantofades), ara Junqueras intenta una nova fal·làcia per convèncer la parròquia amb la moto que Espanya pot esdevenir un estat de menor repressió a base de passar el rasclet a les lleis enemigues i provocar així que els jutges hagin de sentenciar amb molta més tebior. L’enganyifa de tot plegat és fàcilment demostrable: quan jugues a fixar-te en la lletra petita contra un funcionari, aquest t’acaba guanyant per golejada.
El problema, com ja vaig avisar, no és la tipologia del canvi de penes sinó el seu esperit intencional; les reformes que ha tramat Pedro Sánchez només tenen el propòsit de fer sobreviure els protagonistes del procés, que si alguna cosa han palesat és la seva nul·la intenció de materialitzar la secessió, amb l’objectiu que es vagin devorant entre ells i, de passada, collar qualsevol mobilització popular sota l’amenaça de titllar-la de desordre públic. Que els espanyols tenen un sentit creatiu de la legalitat ho demostra la mateixa sentència contra els màrtirs del 2017, un text curiosíssim en què el meu fidel lector Manuel Marchena definia el procés com una “ensoñación”, bo i condemnant els seus protagonistes a penes gens menyspreables. Primer fou el Tribunal Suprem i ara és Pedro Sánchez qui ha entès, contràriament a M. Rajoy, que la millor manera d’assegurar la unitat d’Espanya és que Esquerra i Junts mantinguin la primacia en l’àmbit d’un independentisme inofensiu.
Europa sempre veurà com una anomalia que l’antic president de la Generalitat pugui passejar-se com un home lliure per tot el món a excepció d’Espanya
Un home cínic i intuïtiu com el president espanyol sap del cert que no podrà tenir la carpeta catalana segellada sense poder controlar el retorn de Carles Puigdemont al nostre territori. Ho certificà ahir mateix la ministra Calviño i és del tot comprensible; Europa sempre veurà com una anomalia que l’antic president de la Generalitat pugui passejar-se com un home lliure per tot el món a excepció d’Espanya. Més que una genialitat negociadora d’Esquerra, diria que els canvis en el delicte de sedició tenen molta més relació amb com l’Estat encara no ha pogut gestionar l’anomalia política que encarna Puigdemont (i la humiliació que el Parlament Europeu hagi acollit com a diputat el president 130 desoint les reserves de la judicatura espanyola, via Junta Electoral Central). De fet, i per dir-ho de forma molt clara, Sánchez sap perfectament que si empresona Puigdemont no podria seguir passejant-se pel continent com un playboy encantat de conèixer-se.
Malgrat la pèssima gestió que ha fet de la seva aura política a l’exterior, Puigdemont encara té el poder d’encarnar la poca força restant de l’1-O. Cal que el president entengui que Pedro Sánchez vol portar-lo de l’orella a Espanya com Suárez va fer amb Tarradellas per desactivar-lo del tot com una antigalla i que Junqueras saliva de pensar en fer-li una abraçada d’os panda i, com va fer el seu mestre Jordi Pujol amb el president exiliat pel franquisme, desfer-se d’ell i pagar-li un piset perquè deixi de tocar els collons. Malauradament, Puigdemont ha malbaratat el seu capital polític a base de parlar només amb la gent que li escalfa l’orella mentre omplia Junts per Catalunya de friquis i lauristes dels quals, com és perfectament normal, n’ha acabat fins al capdamunt. Potser seria hora, benvolgut president, d’anar-se buscant companyies amb un pèl més de musculatura política.
Puigdemont ha dit que no busca un retorn pacificat a Catalunya per resoldre la seva situació personal. La frase queda molt rebé a les entrevistes però no vol dir res, perquè el 130 no encarnarà mai un subjecte, sinó la pervivència d’una institució que Espanya encara no ha pogut modelar del tot i que ni la grisor de Pere Aragonès ha transformat en una simple gestoria. No dic que el president hagi d’immolar-se i retornar al país perquè l’empresonin (iniciant així l’enèsima cursa pel martirologi). Però ara que el seu retorn comença a ser possible, seria un bon moment perquè el president, després de tots els seus errors, no cometi la mala passada de tornar per agenollar-se davant propis i aliens. Diria que encara hi ha marge.