La primera notícia del debat de TV3 és el fet que la nostra tele pública subcontractés els serveis de la productora Mediapro (pel mòdic preu de més de cent cinquanta mil pepinarros) amb l’excusa de tenir els platós de Sant Joan Despí okupats pels nanos d’Eufòria. L’entreteniment marca l’agenda, i al ciutadà li resulta fins i tot natural que La Nostra dediqui més recursos i espai a la gargamella de les futures estrelles del pop nacional que no pas a les mandangues que els candidats a l’alcaldia han de proferir sobre una cosa tan minsa com la capital del país (al capdavall, això dels debats també forma part d’un espectacle molt menys estimulant que els moviments de maluc). Així foren les dues hores d’un intercanvi a set que, a causa de la pluralitat de veus, podia anar poc més enllà dels eslògans i que els candidats només foren capaços de salvar xutant la bimba enlaire.

En això de resistir, Ada Colau sempre serà la reina del ball. L’alcaldessa domina molt bé la televisió (un mitjà indissociable de la seva carrera política), aguantà notablement les escomeses dels rivals i contrarestà l’auge de Collboni disfressant-se de vermell sociata, reivindicant el pacte de progrés i permetent-se la indulgència de lloar la feina dels regidors del bipartit (només li va faltar un pèl més de mala llet a l’hora de recordar als electors del PSC que estan a punt de votar un candidat que mai se sap si acabarà la feina a la qual es compromet). Tot i ser el favorit, en Jaume no ho tenia fàcil i va compartir victòria amb Colau a base de no entrar al cos a cos i, en cas de veure’s acorralat en les seves nombroses contradiccions, fent allò tan de ZP que és somriure. Si els debats han de marcar els resultats, això d’ahir va palesar que la lluita final serà entre els dos socis.

Pel que fa a la cosa nostra de l’independentisme, els dos alcaldables sèniors van certificar perfectament la fi dels lideratges agònics marcats pel procés. Trias va estar sorprenentment fluix, contrarestant la força hieràtica de Colau amb un posat més proper al tribunero que no pas a la figura entenimentada d’un antic alcalde; imprecís amb les dades i disfressat d’ancià rondinaire, Trias només aconseguí remuntar el vol quan va recordar-nos que els espanyols li imputaren tenir un munt de pasta a Suïssa. Too little too late. Afligit per la davallada en les enquestes, l’Ernest va estar un pèl més combatiu; fou la mar d’interessant veure com escarnia la dependència del binomi Colau-Collboni amb Madrit (la coneix molt bé; ell encara és, bàsicament i per convicció, un federalista del PSC, dels tres o quatre que hi queden), bo i reivindicant el municipalisme alliberador del seu germà.

Si fem cas als politòlegs, a Barcelona encara hi resten al voltant de tres-cents mil indecisos, un transcendental 28% d’electors amb dret a vot

D’independència, només faltaria, se’n va parlar ben poc. De fet, i per aquelles ironies de la vida, l’aparició de l’elefant secessionista al debat el vàrem haver d’agrair a l’addició dels candidats de la dreta espanyolista al procés (si no hagués estat per les seves apel·lacions habituals al cop d’estat i etcètera, els “nostres” haurien passat perfectament per alcaldables de la sociovergència dels anys 90). La cosa té encara més gràcia perquè, com ja he escrit manta vegada, la destrucció del post-processisme també ha contagiat els partits sucursalistes del kilòmetre zero; així va passar amb el triumvirat Parera-Sirera-Grau, que van empetitir-se amb els seus elogis ditiràmbics a la Guàrdia Urbana, pintant Barcelona com una espècie de Bronx mediterrània. Els seus spin doctors tampoc són res de l’altre món; ni Grau ni Sirera recordaren aquells temps en què Parera defensava referèndums.

Si fem cas als politòlegs, a Barcelona encara hi resten al voltant de tres-cents mil indecisos, un transcendental 28% d’electors amb dret a vot. Es calcula que d’aquests —tradicionalment abstencionistes, amb cert predomini de la gent gran, i més aviat crítics amb la gestió de l’Ajuntament— en votaran la meitat. Sobta, per tant, que els candidats que disputen l’alcaldia no colessin al debat gaires mencions a allò que abans anomenàvem “la gent gran”. Hi ha d’altres coses que sobten menys, com ara l’absentisme total d’allò que antes en dèiem “cultura”, perquè ja se sap que el desvetllament dels ciutadans i la millor de llur criteri és una cosa de poca importància. Potser fan ben fet perquè, a l’hora d’empassar-se allò d’ahir a la nit, com menys senderi tinguis doncs molt millor. Sortosament, Barcelona encara té molta més força que els seus polítics.