Totes les grans crisis són úniques. La del coronavirus, també. I de totes les crisis s’extreuen lliçons que són aplicables a les següents. Per a la del coronavirus, també. Lliçons sobre la mateixa gestió de l’emergència i lliçons sobre la recuperació posterior de l’economia, de l’estat d’ànim de la societat o de la política.

En aquest segon aspecte, tenim la memòria recent de la recessió del 2008, de com els esforços per a retornar la macroeconomia a la senda prèvia de creixement en uns termes gens nous van abocar-nos a desestabilitzar i precaritzar milions de microeconomies domèstiques i empresarials, amb seqüeles que encara perduren.

Tenim, també, tots els avisos de les grans crisis globals subjacents des de fa anys i amb evident risc d’acceleració. D’una banda, coneixem les crisis d’insostenibilitat, concretades en l’emergència climàtica i l’extinció massiva de la biodiversitat, totes dues amb alarmants derivades cap a la inseguretat alimentària o la proliferació de pandèmies. Vivim immersos, igualment, en una profunda crisi política –expressada en la reculada dels drets civils, el qüestionament dels valors democràtics, el conflicte de poder entre les institucions representatives i les grans corporacions empresarials, l’escissió entre electes i electors, l’obsolescència de molts esquemes de governança...– i agreujada, en el cas de Catalunya, per la seva insatisfactòria relació amb Espanya.

Amb tot aquest arsenal de coneixements i d’expectatives, en plantejar-nos la recuperació econòmica després de la covid-19, no podem caure en la temptació de pretendre que les coses tornin a ser com abans. Aquest error ja el vam cometre a la recessió del 2008. A més, ens allunyaria novament dels grans desafiaments que tenim plantejats com a societat. No podem ignorar que, abans de la pandèmia, ens conjuràvem a canviar molts aspectes del nostre model econòmic i polític.

És, doncs, l’hora d’emprendre les reformes estructurals pendents, però no les que anhela la tecnocràcia neoliberal sinó les que ens han de dur a una societat i una economia més sostenibles, més equitatives i més resilients; en definitiva, una societat i una economia en què les persones importin –com preconitzava fa mig segle E. F. Schumacher.

Si fem definitivament aquesta aposta, si passem de la retòrica de les declaracions a l’acció efectiva, les forces motores de la reactivació hauran de ser la descarbonització, la circularització, la digitalització i la regulació intel·ligent.

Amb la descarbonització abordem els reptes energètics i de qualitat atmosfèrica; amb la circularització donem resposta al dèficit de recursos i l’excés de residus; amb la digitalització, ens dotem d’eines de coneixement i de gestió que fan més àgils i més encertades les actuacions i les mesures. Hi ha molt treball reflexiu i propositiu sobre aquests tres eixos, de manera que no cal partir de zero.

Més enllà dels drames personals i familiars que comporta, el coronavirus també ens dona un seriós avís i, amb ell, una nova oportunitat per a emprendre els canvis que sabem que calen

Tot plegat ha de blindar-se amb una regulació intel·ligent. Això significa que ha d’existir –la desregulació és desprotecció–, però que ni ha de ser prolixa ni intervencionista. Ben altrament, ha de fixar unes clares regles del joc, assignar responsabilitats nítides i indefugibles però amb un marge ampli perquè els diferents actors puguin exercir-les amb autonomia i capacitat de decisió i, finalment, disposar d'un sistema d’inspecció i sanció prou seriós i temut perquè desanimi a infringir aquestes responsabilitats.

Lògicament, unes reformes d’aquest estil necessiten un gran pacte social. N’hi ha que parlen d’un nou pla Marshall. El nom no fa la cosa i, en tot cas, d’aquelles experiències n’hem d’aprendre que calen ingents recursos públics per fer reformes en profunditat i que convé un consens polític basat en la renúncia al protagonisme de les parts. A Europa, en diem més aviat Green Deal, una visió amb més compromís de futur que nostàlgia del passat. Com a concepte és més ric: un pacte social, més enllà dels actors polítics i econòmics i, per tant, pensant més enllà de la política o de l’economia, sense reeditar els models anteriors en què el nostre benestar ha crescut portant al límit les capacitats del planeta per a sostenir-nos.

Més enllà dels drames personals i familiars que comporta, el coronavirus també ens dona un seriós avís i, amb ell, una nova oportunitat per a emprendre els canvis que sabem que calen, però no encarem amb la intensitat, l’abast i el ritme necessaris. Tant de bo aquesta vegada ens comprometem de debò.

 

Damià Calvet i Valera