L’anunci de la fi de la protecció constitucional del dret a l’avortament als Estats Units ha començat una carrera delirant de molts estats del país per tornar al passat més fosc de l’amenaça directa a les dones i als seus drets. No és que durant tots aquests anys —gairebé 50 en el seu cas— no s’hagi produït prou soroll al voltant del tema —també a Espanya—, sinó que ara s’ha obert directament la veda.

Si fem un mapa de les lleis sobre l’avortament dels països del món, ens emportarem prou sorpreses de la casuística dispar que generen les característiques concretes de cada llei; en comú, però, la llarga lluita per aconseguir el reconeixement del dret de les dones a decidir sobre el seu cos i, per tant, també sobre l’embaràs i els continus embats de diferents sectors —també mèdics— i organitzacions diverses contra aquest dret.

Sembla una lluita sense fi que torna una i una altra vegada al punt de partença, amb els mateixos arguments, sense poder consolidar el dret, pel sol fet que és un dret per a les dones i no pas per als homes. Fins i tot Pérez-Reverte, l’escriptor —del qual no soc amiga—, ho veu clar: si estiguéssim parlant dels homes, no hi hauria lloc a discussió.

La protecció de l’avortament no fa que el nombre d’avortaments augmenti, el que sí que fa és que aquests siguin més segurs i no augmentin les xifres de mortalitat de les dones

Ara bé, les coses de dones, per començar, són de tothom, que vol dir també i principalment dels homes, més encara quan estem parlant de decidir sobre la vida. Però, ai las!, és que resulta que així són les coses, les dones som donadores de vida i també sustentadores de vida. La primera és difícil de canviar perquè és biològica, tot i que en algun projecte es deu intentar; i la segona, que és construïda, la nostra societat patriarcal i, per tant, els homes, principalment, repanxolats en la seva masculinitat tradicional han fet i fan tot el possible perquè no canviï. Ho podem florir tant com es vulgui, ho podem maquillar amb o sense religió, però del que parlem és sempre del mateix: de qui té el poder i de qui no volem que el tingui. Tot això va que les dones hem de donar i sustentar la vida sota les imposicions dels altres.

Si en aquest punt no ens posem d’acord, fem-ho, doncs, en els fets. Amb llei d’avortament o sense, els avortaments se segueixen produint. Evidentment, canvien les condicions per a totes les dones, però especialment per a aquelles que tenen menys recursos socials, entre ells, però no només, els diners.

Cap dona avorta per plaer o perquè està avorrida o perquè és capritxosa, o qualsevol altra animalada que passi pel cap d’una persona suposadament assenyada que jutja des de fora les dones que avorten o s’ho plantegen. Les conseqüències físiques, psicològiques i emocionals són prou remarcables com per no prendre’s a la lleugera una decisió d’aquest tipus i perquè aquesta pugui i hagi de ser acompanyada dels millors recursos disponibles en tots els aspectes que s’hi relacionen. 

La protecció de l’avortament no fa que el nombre d’avortaments augmenti, el que sí que fa és que aquests siguin més segurs i no augmentin les xifres de mortalitat de les dones. Prohibir, il·legalitzar els avortaments no és la solució per a res, ans al contrari, fins i tot quan es planteja en termes de dret a la vida, de drets de les criatures.

Sempre recordaré el cas d’una dona de 31 anys a Irlanda, Savita Halappanava, l’any 2012, amb un embaràs no viable de 17 setmanes, a qui van deixar morir a l’hospital, Hospital Universitari de Galway, perquè al país estava prohibit avortar. Voleu una barbaritat més grossa?