La setmana passada a Madrid passaven comptes dels pressupostos territorials i a Catalunya la xifra executada pel 2021 és del 35%; sí, només del 35%. Fins i tot el PSC, amb Illa al capdavant, troba que és molt petita. És difícil dir el contrari, ara bé tenen clar que la culpa no és d’ells —malgrat ser al govern—, és del PP. No cal afegir res més, tret que ja n’hi ha prou d’insults a la intel·ligència. Els surt de franc i ho saben —penso que s’hauria de declarar, a l’Estat, esport nacional—, per molt que fins i tot n’hi ha que declaren, també del PSOE, que el balanç del bescanvi és a ells a qui perjudica. Aquí ens hem acostumat a la injustícia, a la deslleialtat continuada de l’estat espanyol amb Catalunya, però no per això deixa de ser escandalosa la situació. Més encara quan compares i la mitjana de tots els territoris és del 67% executat i a llocs com a la Comunitat de Madrid l’execució ha estat del 184%.

Aquí no passa res més enllà de quatre protestes irades —inclosa la del president de la Generalitat a Twitter—, i molts riures allà. No sé per què es fan pressupostos, si després hi ha aquesta gran disparitat en les inversions reals; ho dic més que res per estalviar feina i sous, i tants viatges i tantes reunions. No només Catalunya perd, també ho fan el País Valencià o Andalusia, però amb millors percentatges. Ara bé, Catalunya sempre perd, de fa tants anys com dura la nostra relació amb l’estat espanyol en totes les seves formes i maneres. Per què ens costa tant de veure-ho?

El joc és brut sempre, hi hagi el partit que hi hagi al govern espanyol. No podem ni tan sols esperar que millorin, perquè no és que no en sàpiguen més, sinó que saben perfectament el que fan i volen continuar fent: disminuir —com que no es pot dir robar—, les oportunitats de benestar a les ciutadanes i ciutadans de Catalunya

Fa dues setmanes la ministra María Jesús Montero ho va deixar ben clar en el Senat, amb relació a un altre tipus de comptes, però en tot cas de fons exactament el mateix: què torna Espanya a Catalunya dels impostos que ens fa pagar? La ministra d’Hisenda i Funció Pública declarava que no pensen publicar les balances fiscals per no alimentar la polèmica i proporcionar “armes llancívoles” per al debat ideològic. De fet, la darrera vegada que es van publicar va ser el 2008, amb dades del 2005. Els comptes fets des de Catalunya —amb aquesta mateixa metodologia—, xifren en més de 16.000 milions el deute de l’Estat amb els i les catalanes, però la ministra considera que val més no publicar els comptes —no diu res de fer-los, els deu tenir—, perquè no pensa “contribuir a greuges comparatius i interessos partidistes”.

Parlar de les garrofes no té res d’ideològic, a no ser que parles de les teves o les meves garrofes. Els seus arguments sí que ho són, a banda d’anticonstitucionals, no perquè no pugui donar el que vulgui a cada territori sinó perquè el que no té és el dret d’amagar-ho; al contrari, l’obliga la transparència democràtica. Ara bé és tan escandalosa la situació que no té prou arguments per defensar-la i d’aquí la necessitat de no fer-los públics. Queda ben clar, i no se n’amaguen, no canviarà la manca de respecte a Catalunya i la gent que hi vivim; però quant i fins a on estem disposats i disposades que ens malmetin l’economia i ens menystinguin la vida?

No ens en sortirem mai en aquest viatge conjunt perquè el joc és brut sempre, hi hagi el partit que hi hagi al govern espanyol. No podem ni tan sols esperar que millorin, perquè no és que no en sàpiguen més, que tampoc és que arribin molt enllà, sinó que saben perfectament el que fan i volen continuar fent: disminuir —com que no es pot dir robar—, les oportunitats de benestar a les ciutadanes i ciutadans de Catalunya. A totes i a tots, hàgim votat a qui hàgim votat; cadascú que demani comptes als seus!