L'actualitat tan brutal que estem vivint té, segons la meva opinió, un comú denominador en moltes de les notícies que ens arriben: la nostra absoluta incapacitat per a la resolució de conflictes.

És sorprenent com desatenem una qüestió fonamental per a les nostres vides, tant en l'àmbit individual com col·lectiu. A tots ens fa perdre la son alguna situació conflictiva: des del pati de les escoles on els més petits pateixen les primeres situacions en què els interessos es xoquen, a l'àmbit familiar, laboral, entre els nostres amics i, sense cap mena dubte, amb els nostres veïns. En tots els àmbits de les nostres vides hi ha conflictes i tenir habilitat per resoldre'ls incidirà de manera directa en la nostra felicitat.

Tanmateix, una cosa tan bàsica i fonamental, una cosa que ens treu hores de son, que ens pot provocar malalties degudes a l'estrès i a l'ansietat, que ens costa en molts casos diners perquè siguin altres els qui mirin de solucionar els nostres problemes, no té una proposta d'aprenentatge encara assumida amb convicció.

És cert que les tècniques de mediació estan cada vegada més presents, però, segons la meva opinió, no prou. I hauríem de donar-hi un cop d'ull, estudiar, i per què no, tractar d'informar-nos en la mesura possible de les possibilitats que ens ofereixen aquests recursos, tan útils en el nostre dia a dia.

La societat viu accelerada i estressada. Bombardejats contínuament per informació que ens genera preocupacions que s'afegeixen a les que, per se, sorgeixen a cada moment en la quotidianitat. En lloc de rebre estímuls positius per ser capaços de desenvolupar capacitat d'escolta activa, d'assertivitat, d'empatia, el que rebem pels canals d'influència social és precisament el contrari: soroll, conflicte, violència i polarització. No és estrany que, en el clima que es genera, al final, ens trobem amb situacions absolutament delirants en les quals plantejar solucions pugui fins i tot semblar insultant. Queda clar que el conflicte genera beneficis per a moltíssims actors, ja que l'essència i existència d'alguns és, precisament, aquesta: viure en el constant conflicte, en la contínua polèmica. El negoci de la disputa en lloc de l'anàlisi, de la contesa, dels bàndols, de la simplificació del missatge perquè els observadors no apostin pel punt intermedi, sinó per l'aplaudiment al que pegui més dur, al generador del clatellot.

Els casos extrems com el que estem veient de les nenes assassinades pel pare a Tenerife mostren el desenllaç més brutal, el costat més atroç de qui no és capaç de resoldre els seus problemes, les seves frustracions per la via de l'acord, del diàleg, de l'empatia

Qualsevol conflicte portat a l'extrem pot tenir unes conseqüències terribles. L'estem vivint en l'esgarrifosa situació de les dones assassinades: en molts dels casos que coneixem, la resposta violenta per part de l'assassí és la de qui no és capaç de gestionar les frustracions i, sense recursos ni capacitat de resolució d'un conflicte, recorre a la via més salvatge per eliminar el que li suposa un "problema". I no en pocs casos, després, com que la situació generada també es converteix en impossible de gestionar, l'única opció que veuen possible és la d'acabar amb la seva pròpia vida.

I això no li passa únicament a l'home. Encara que és evident que, tenint en compte el nombre de casos en què la víctima són la dona i els fills, el recurs a la via violenta sol exercir-lo el que més força física té, lògicament. Per això es donen, entre altres raons, els casos d'agressions per part dels homes cap a les dones de manera majoritària. Però també hi ha casos de violència intrafamiliar en els quals es produeixen agressions físiques i maltractaments dels progenitors envers els fills, perquè, en definitiva, no hi ha coneixement d'eines que serveixin per encarrilar els conflictes per una via eficaç i efectiva.

Els casos extrems com el que estem veient de les nenes assassinades pel pare a Tenerife mostren el desenllaç més dur, el costat més atroç de qui no és capaç de resoldre els seus problemes, les seves frustracions per la via de l'acord, del diàleg, de l'empatia. Un conflicte familiar, de parella, que creix fins al punt que un és incapaç de respectar l'altra part i, cec de ràbia, du a terme el dany més bestial que, molt probablement, ha acabat també amb la seva pròpia vida.

Fa una setmana, coneixíem el cas d'una mare que asfixiava la seva filla, perquè volia així venjar-se del pare després de la separació. Per això considero que el que existeix de fons és una nul·litat per a la resolució de les qüestions que ens resulten conflictives. Falta formació, educació en el conflicte que, per cert, no ha de ser necessàriament negatiu, ja que de vegades és necessari per a la generació de canvis en nosaltres mateixos i en les nostres societats.

I precisament un coneixement més gran d'eines que ens permetin ser capaços de relaxar tensions, entendre qui tenim al davant, arribar a punts intermedis, i ser molt conscients que ningú no té la raó de forma absoluta, que no existeix una única veritat, és fonamental per crear una convivència saludable. Des de l'àmbit de parella, a l'educatiu dels fills, al familiar, social, laboral i, per descomptat, polític.

Segons Ferran Finas, "el conflicte no és una catàstrofe inevitable, sinó la conseqüència i una mala percepció, una mala comunicació, de processos inconscients, resultat d'una frustració, de la patologia dels dirigents o d'una mala tècnica de negociació".

Tots i cadascun de nosaltres podem aprendre a solucionar d'una manera molt més assertiva, positiva i propositiva els problemes que se'ns plantegen. Viure i conviure de forma saludable en societat es fonamenta, precisament, en evitar arribar al punt de no retorn. Aquí trobem la clau per a l'evolució.