Hi ha moments que les exigències dels que més soroll fan en plena pandèmia ens remeten a les dificultats per interrelacionar-nos entre éssers humans. No ho demostraven solament els crits de veïns contra veïns, sinó també els de mares o pares als governs demanant —a manera de capitulació i atabalament— que “s’alliberin” els nens o “s’obrin” les escoles. Tot el que tenen de raonable les dues crides es pot perdre en la lleugeresa de l’aire que projecta la veu. Potser el que urgeix no és posar fi, com sigui, a com els nens viuen la seva quotidianitat alterada, sinó assumir que costa molt tenir massa temps per pensar, cuidar i estimar en una societat infectada de superficialitat i egoisme. Potser seria bo reconèixer que la ficció enllaunada o de les tertúlies amaga les desigualtats d’unes condicions de vida infrahumanes dissenyades pel que se’n va dir homo economicus: una espècie que es pretenia humana i que de fet, no va arribar a existir mai fora dels manuals d’economia de Chicago.

En els darrers dies ha corregut molt per les xarxes un article de Roger Palà en el qual es proclama que “el Govern català ha de tenir com a prioritat que tots els infants tornin com més aviat millor als centres i, si és necessari, haurà de contractar batallons de mestres i transformar centres cívics i biblioteques en aules”. Pel periodista obrir les escoles no és una de les prioritats fonamentals. No. És la prioritat, i punt. Ni una paraula sobre el perill de que entre aquests “batallons de mestres” se n’hi colin algunes com la que es va fer viral a les xarxes explicant, entre cassoles i pals de golf,  que “el coronavirus” no existeix. La senyo, que havia estat —deia—  fins l’11 de març donant classe a 30 alumnes sense infectar-se, deduïa que podia de nou obrir el “seu” col·legi sense perill, perquè és el “Gobierno” el que ha fet creure “que tenemos un virus muy peligroso” per generar caos, confusió i crear una crisi a tota Espanya. Mestres així, no, gràcies.

Pel que fa a Catalunya, unes xifres també força difoses donen la raó a la urgència d’obrir els centres educatius:  360.000 alumnes no tenen ordinador per seguir les classes online, uns 180.000 no es poden ni connectar a Internet i a molts pares i mares (no sols pel seu currículum escolar) els costa ajudar-los a seguir el curs. Les classes de TV2 són del plistocè i la dedicació del personal docent també xoca amb el mur de la desigualtat. Una professora declarava: “no és sols que una part important d’alumnes no tenen connexió a Internet, és que truques per telèfon i els problemes són per entendre’s”.  És, doncs, bon moment per reconèixer que aplicar la subsidiarietat ben entesa (que decideixi amb sensibilitat la institució més propera al problema) és la política que més ens pot acostar a l’equitat. La suposada “igualtat” també en polítiques educatives i en un sistema no sols dual, sinó amb Opus incrustat, és i seguirà sent font de desigualtat. Amb un sistema educatiu amenaçat i en precari, no entenc que la fita més important a assolir sigui la de saber quin dia comença el nou curs, ni si es podran dedicar dues o tres setmanes de juny a recuperar contactes presencials... I, ja de passada, tampoc entenc que no es pensi en juliol, si la Covid-19 ho trasbalsa tot, i les colònies escolars (on s’hi manifesten i es pateixen més les desigualtats socials) fan més difícil respectar les normes de prevenció.

Repensem amb radicalitat tot el model, ara que és molt adient de fer-ho: les altes taxes de fracàs escolar, els atemptats a un model d’integració que sempre es pot millorar, però mai debilitar ni prostituir per politiqueria. Establim senyals d’alarma per barrar el pas al negacionisme, a la misogínia, a la segregació, al reforçament d’un sistema dual injustament privilegiat en el finançament de misèries. Un sistema educatiu que consolida la desigualtat d’oportunitats i en el qual les eines pel pensament crític sol ser com una rara avis en classes amb massa alumnes i un bullying massa habitual.

Entenc el crit de “obriu les escoles” (sobre tot per part de les mares que semblen dedicar-hi molt més temps que els pares a fer de "mestres suplents”). Però obrim les que és bo d’obrir per la salut entesa com un tot. Obrim com a prioritat on els nens i nenes, a casa, són més infeliços o pateixen violències. On els cal més espai, salut, oxigen, atenció...

Aquesta pausa imposada ens hauria de servir, doncs, per entendre i identificar millor els determinants socials que, des de l’escola, configuren les desigualtats en salut i aïllar els mecanismes que les generen

És cert que les escoles poden i han de tenir un paper únic i important en la definició dels coneixements, actituds i comportaments. Infants i adolescents passen moltes hores de vida aprenent qüestions fonamentals (i d’altres completament prescindibles). Però les escoles haurien de ser també els llocs que marquen la vida obrint portes i finestres a la curiositat i el futur dels infants, on es viu i transmet la memòria col·lectiva i es recorda la història de la gent. Un lloc on no es margina la filosofia i on riure i desenvolupar les aptituds ha de ser el mateix, i on s'aprèn a viure en el respecte als altres... i es creix també en salut.

Sabem que les nenes i els nens que van a escoles de pitjor qualitat, amb menys recursos, més violència i un clima escolar enrarit, tenen més probabilitats d’acabar tenint una salut física i mental pitjor. Aquesta pausa imposada ens hauria de servir, doncs, per entendre i identificar millor els determinants socials que, des de l’escola, configuren les desigualtats en salut i aïllar els mecanismes que les generen. Perquè obrir les escoles ajudi a desfer les pors compartides i doni valor a les amistats que no poden, encara, abraçar-se.