Aquest dilluns Carles Puigdemont i Toni Comín, eurodiputats amb tots els drets reconeguts, permetran que respirem una mica millor. En canvi, per Junqueras, sols hi haurà, com ara i des de fa temps, disbarat jurídic de togues arnades, rancúnies i patriotismes del Cid, elevat a potència europea... i presó. Com per als dos Jordis, Carme Forcadell i Dolors Bassa, i Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Turull i Quim Forn. Abassegats per la muntanya russa d’informacions, emocions i reaccions, no se’ns permet sortir d’un estat de xoc intensiu i crònic. Mentrestant, entre recursos i contrarecursos, decisions preses i preses de possessió que poden prometre i prometen (però que difícilment mai no compleixen) pot passar gairebé de tot. Fins i tot coses tan esgarriades de la lògica com que un ens administratiu ens vulgui deixar sense president perquè sí, perquè li ve de gust, mentre els despatxos, tancats i resclosits, com sempre són, prenen el protagonisme a places i carrers on hi corren els vents freds del desconcert. Aquest dilluns, per moltes persones, serà un dilluns més de l’hivern del nostre descontentament (i tant de bo s’equivoquin).
Es repeteix molt, potser fins i tot massa i de manera obsessiva en moments com el que vivim, el consell d’Antoni Gramsci (1891-1937) de saber compensar "el pessimisme de la intel·ligència i l'optimisme de la voluntat". Un consell especialment valuós si es coneix la biografia gramsciana. D'orígens molt modestos, Gramsci era diputat comunista el 31 d’octubre de 1926 quan Mussolini, després d’un obscur atemptat a Bolonya del qual en surt il·lès, aconsegueix eliminar el que quedava a Itàlia de democràcia i prohibeix els partits polítics de l'oposició i la llibertat de premsa. Qui sembla ser l’autor de l'atemptat, Anteo Zamboni, és un nen: té 15 anys. Linxat al carrer amb 14 punyalades i un tret de revòlver. Després es va dir que era anarquista. Sense proves. Fins i tot hi ha dubtes de que fos ell qui disparés Mussolini. L’home que el va identificar com autor del tret va ser l’oficial Carlo Alberto Pasolini, pare del director de cine Pier Paolo Pasolini.
Dissolts els partits i sense respectar la immunitat parlamentària, Gramsci és arrestat el 8 de novembre, tancat a la presó i processat. El 28 de maig de 1928 el jutja un Tribunal Especial Feixista creat l’any anterior i presidit pel general Alessandro Saporiti. No hi ha acusació particular, però sí cinc consols de la milícia feixista com a jurats. A Gramsci, que compareix amb altres camarades, se l’acusa d’activitat conspirativa, instigació a la guerra civil, apologia del delicte i incitació a l’odi de classe. No sé si tot plegat s’assembla a les acusacions de rebel·lió i sedició, però la condemna va ser de vint anys, quatre mesos i cinc dies. Una condemna massa llarga per a la seva salut. No aconsegueix, molt malalt, la llibertat fins al 21 d’abril de 1937. Mor sis dies després, el 27 d’abril. Patia la malaltia de Pott, tisi, arteriosclerosi, hipertensió i gota. Tenia 46 anys.
Quan Gramsci suggeria acompanyar el pessimisme de la intel·ligència amb l’optimisme de la voluntat feia també una crida a l'anàlisi serena de la realitat i la política, que pot no ser gens engrescadora. Però per l’altra banda, insistia a conservar l’impuls ètic i a perseguir la Utopia que es tria des de la civilitat i es veu com un futur millor i compartit. Com esdevenidor construït en pluralitat, no en pot quedar ningú fora. Ni els que s’hi oposen (els cònsols del feixisme en temps gramscians) que han de ser detectats, analitzats i contrarestats. Ni els agents col·lectius per als que no val esperar, inútilment, una maduració “natural” de les condicions objectives de canvi. Ni es poden posar terminis, ni es poden deixar de banda factors d’acceleració com la cultura compartida, l’equitat construïda, la solidaritat que agermana i els drets que ens identifiquen i fan créixer.
No es poden predeterminar, com si el canvi social fos un subproducte de la mecànica, terminis de maduració, ni es pot deixar d’entrenar en l’agudesa i la resiliència, la intel·ligència i la voluntat. I quan més ens porti tot a entendre en la seva magnitud les greus dificultats de l’alliberament, més caldrà tenir en forma i a punt la musculatura de l’acció que es permet protegir la nostra pròpia via i integritat sota tot tipus de pressions i incerteses. Amb l’ajut de la intel·ligència, l’empatia i l’humor hem de saber sortir enfortits des de les situacions més adverses. Sols així aconseguirem convertir els sentiments de frustració, tristesa, ira o desesperança en aliment proteic pel nostre cervell i la nostra voluntat. I podrem escriure, com a protagonistes, els esdeveniments de la nostra història.
Com en tots els desitjos de gener, no podem oblidar el propòsit de fer tot l’exercici necessari. I el nostre gimnàs és aquest tsunami que ja tarda a suggerir noves onades. I les alertes solidàries que acompanyen els i les CDR perseguits de manera tan maldestra, i les Girona i Meridiana resistents. Sols així, i amb polítiques valentes, aconseguirem que “l’hivern del nostre descontentament es transformi en un gloriós estiu (...) i tots els núvols que pesaven sobre casa nostra, jeguin sepultats a les profundes entranyes de l’oceà”.