A mesura que avança la primavera hi ha més al·lèrgics a les ciutats que vessen de gramínies, com Barcelona, cosa que els fa esternudar i llagrimejar els ulls, especialment a la borsa en veure un tancament de mes tan vestit gairebé per complet de roig a les pantalles de l'Ibex, amb la valuosa excepció d'Arcelor Mittal.
El dèficit públic va pujar a l'1,17% al febrer i al 5,2% en el conjunt de 2015, una xifra no gaire allunyada de les expectatives del mercat igual que una inflació interanual del -0,8% el gener que no ha impedit un creixement del consum, a Espanya, sinó al contrari.
Aquests elements no han mogut avui el mercat mentre esperava l'evolució de l'ocupació als EUA demà, amb un Dow Jones molt serè, sinó a consideracions una mica més generals.
Per exemple, Wall Street i els mercats europeus han bifurcat, notícies que allà són bones, com el comportament del mercat de petroli, i aquí ho són ara molt relativament, amb una conclusió: les borses europees han deixat de ser les preferides de les carteres globals.
I si, com a conseqüència, el pes del dòlar guanya fins i tot com a moneda de reserva, el més cridaner d'aquest primer trimestre de 2016 és l'ascens del 16% del preu de l'or, la seva pujada més important des de 1986, que revela que ningú no sap fins a quin punt on té la mà esquerra i la mà dreta. En el nostre cas, la situació és paradigmàtica, total. I res millor per reflectir això com la borsa. Ja la va definir fa un temps José de la Vega, algú més famós en el seu temps que Messi, que la va jutjar gairebé per sempre com una "confusió de confusions".