Angela Merkel es va empassar un dels gripaus més desagradables de la seva carrera política aquest diumenge 4 a la buida i fantasmagòrica ciutat de Hangzhou, al Sud de la Xina. Per primer cop des de l’existència de la República Federal Alemanya, el seu centredreta, la CDU, era superat al segon lloc per l’extrema dreta AfD a les eleccions regionals del seu land natal, l’impronunciable Mecklenburg-Pomerània Occidental. Aquests resultats tenen conseqüències que cal analitzar amb calma. Alguna cosa fa pudor a Alemanya. I a Europa. L’AfD a Alemanya, l’UKIP al Regne Unit, M5S a Itàlia, a Hongria i Polònia ja governen...

Tot plegat, el 2017 pot acabar en un cafarnaüm perquè coincideixen eleccions generals a Alemanya i a França, on justament creix un dels populismes més tòxics pel projecte de la Unió Europea: el Front Nacional (FN) que presideix Marine Le Pen. En resum, 2017 és Merkel contra Le Pen.

Durant dècades, la UE ha estat impulsada pel motor franco-alemany. L’abraçada de Verdun del 1984. La mítica imatge de François Miterrand i Helmut Kohl agafats de la mà recordant els gairebé set-cents mil morts de la batalla més mortífera de la Primera Guerra Mundial. Al motor, però, se li esgota el combustible. La parella no troba ni la música ni els passos per ballar plegats. França és el malalt europeu del que gairebé ningú no en parla: debilitat econòmica, terrorisme islamista i progressiva irrellevància de la cultura francòfona al món. El poc impuls que li queda a la política europea prové d’Angela Merkel, que fa el que pot. Sovint criticada per les seves polítiques a la zona euro i les seves salvatges conseqüències sobre la vida de nombrosos ciutadans europeus, Merkel no afluixa en la seva política vers els refugiats. Alemanya n’ha acollit uns vuit-cents mil mentre que Espanya, per posar un terme de comparació, no arriba a la vintena. Pel que fa al seu soci del Sud, la cancellera també ha estat més que generosa. En diverses ocasions ha donat respir financer al govern socialista francès i ha fet mans i mànigues per protegir als inquilins dels palaus de Matignon i de l’Elisi de la fúria de la Comissió Europea per no respectar els objectius de dèficit.

François Mitterrand i Helmut Kohl a Verdun, 1984. Foto: Bundesarchiv.

Merkel ja fa dies que sap que un dels reptes més perillosos per a Alemanya és a l’altra vora del Rhin. L’estratègia anti-Le Pen de la cancellera ha estat en gran mesura discreta, però insistent. Fins fa poc, tot es feia al passadissos del poder, on normalment es couen totes les decisions. El passat mes de maig, però, Merkel va arraconar la prudència en la seva intervenció al Liceu Francès de Berlín. En una declaració inusualment contundent, va dir que faria tot el possible per assegurar des de l’exterior “la fortalesa de les forces polítiques franceses respecte al Front Nacional". Els partidaris de Le Pen la van acusar immediatament de les set plagues d’Egipte però Merkel sabia què es deia. Té identificada la dinàmica dels populistes arreu d’Europa. Sap que si el FN se’n surt a París pot desencadenar una onada de governs europeus inversemblants i, encara pitjor en política, imprevisibles. Tots els analistes connecten l'ascens de Le Pen amb l'augment de l’extrema dreta alemanya. Les eleccions regionals d’aquest darrer cap de setmana són un esglaó més en aquesta narrativa.

Angela Merkel i Marine Le Pen no es coneixen personalment. Tampoc han trobat motiu per fer-ho. L'any passat es van asseure una a prop de l'altra al Parlament Europeu. Merkel, amb un gest hieràtic de menysteniment mai va creuar el seu esguard amb el de la francesa. Aquell dia, Le Pen va llençar els seus dards contra el president François Hollande, a qui va descriure com un mel·liflu "vice-canceller d'Alemanya". De pas i com qui no vol la cosa, va denunciar el populisme a la política. Ella és així. Pot dir una cosa i la contrària sense que se li despentinin les metxes.

Les dues tenen una cosa en comú i només una: la solidesa de les seves conviccions polítiques. Merkel vol salvar el projecte europeu. Le Pen està fermament alineada amb les forces que el volen desmantellar (va dir recentment a la CNN que França s'havia convertit en una "província" de la UE). Merkel nodreix el vincle transatlàntic. Le Pen admira la Rússia autoritària de Putin, de la qual rep substancioses ajudes financeres, i el seu partit es troba al cor de les xarxes pro-Kremlin d’Europa.

Merkel ha dit que farà tot el possible per assegurar des de l’exterior “la fortalesa de les forces polítiques franceses respecte al Front Nacional"

La  ideologia de Le Pen es basa en una visió de la història de França on es barregen Joana D’Arc, el tradicionalisme nacionalista de Charles Maurras i el racisme colonial. Per a Merkel, filla d'un pastor protestant de l’antic satèl·lit soviètic anomenat República Democràtica Alemanya, les llibertats individuals són valors primordials. Le Pen presumeix de modernor pel fet, del tot irrellevant, de ser divorciada i fumar, amb pretensions de musa intel·lectual de la Rive Gauche parisina. L'estil personal de Merkel és inexistent i fuig de qualsevol referència simbòlica amb la feminitat. Fent un esforç de memòria considerable es pot recordar un escot memorable des que és cancellera, l’any 2005.

Encara és aviat per saber si ambdues dones es trobaran a partir del 2017 per fer rutllar la màquina europea, si serà Le Pen qui triomfi o si Merkel aconseguirà frenar l’embranzida del populisme alemany, del que se sap que quan agafa força és devastador. El motor europeu, agònic i rovellat, necessita una nova injecció de idees, una revitalització dels valors sobre els que va ser fundat i, per què no dir-ho, d’il·lusió. Les previsions no són bones. Tots fem veure que el triomf de l’extrema dreta a França “no passarà”. Que els francesos faran un exercici de responsabilitat. Però el degoteig de resultats electorals no diu això. De moment són locals i regionals, però, si no es fa res, poden passar a ser nacionals. La realitat és tossuda tot i que li girem l’esquena. A Europa, els temps no entenen ni de lírica, ni d’abraços fraternals.