Tal dia com avui de l’any 1623, fa 400 anys, a la Sala del Foc del Palau de la Generalitat, a Barcelona, Pere de Magarola i Fontanet, en aquell moment bisbe d’Elna, jurava el càrrec de president de la institució. Durant el seu govern, se succeirien els primers conflictes polítics importants entre les institucions de govern catalanes i el poder central hispànic, que sumirien la relació bilateral Catalunya-poder central de la monarquia hispànica, iniciada un segle abans (1518) amb l’entronització de Carles de Gant, net i successor dels Reis Catòlics, en una espiral de tensió. Aquell conflicte culminaria amb la Revolució i Guerra de Separació (1640-1652/59)

L’elecció de Pere de Magarola es va efectuar seguint el protocol tradicional. A l’inici de l’existència de la institució (segle XIV), s’havia decidit que el president seria, sempre, un membre de l’estament eclesiàstic, per evitar les rivalitats dels altres dos estaments (la noblesa o braç militar i la corona o braç de les ciutats). Però, les consignacions del Dietari de la Generalitat anteriors a l’elecció i jurament de Pere de Magarola, ja adverteixen de l’existència d’una relació política amb el poder central molt enrarida. I per aquest motiu, el braç eclesiàstic va presentar la candidatura d’una figura políticament molt sòlida.

Pere de Magarola es va estrenar al càrrec amb un problema polític molt greu: el nou rei Felip IV, que havia assolit el tron el 31 de març de 1621, no havia viatjat, encara, a Barcelona per negociar i renovar l’aportació tributària catalana a les arques centrals i jurar les Constitucions de Catalunya, però, en canvi, aprofitant el naixement de la infanta Margarida Maria, que només va viure quatre setmanes (novembre-desembre, 1623) va imposar el “coronatge”, un tribut extraordinari per “celebrar” el part reial.  La negativa catalana a pagar fins que el rei celebrés Corts, va ser la manifestació més evident del paisatge de crisi.

Aquella espiral de tensió, va ser permanentment alimentada pel nou primer ministre hispànic, Gaspar de Guzman, comte-duc d’Olivares, nomenat el 7 d’octubre de 1622, que ambicionava destruir la relació bilateral Catalunya-poder central hispànic per a tenir lliure accés als recursos tributaris del país. Precisament les corts que havien de renovar aquesta relació, no es van arribar a culminar mai. Felip IV i Olivares, poc van tramar una obertura de Corts que se suspendria, precipitadament i sense acords (1626), amb el fals enuig del rei, que pretextaria que els catalans tenien pretensions inassolibles per a la corona.