En contra de la dinàmica que semblava portar el Partit Popular a Galícia les dues últimes dues setmanes, la formació d'Alberto Núñez Feijóo torna a estar en condicions de repetir la majoria absoluta que obté en aquella comunitat des de l'any 2009. No hi ha res perdut del tot per al BNG, però només una impensable retirada de Sumar en aquelles províncies en què els seus vots podrien donar un escó més a l'esquerra o una concentració de vot davant de la pràcticament segura absència a la cambra autonòmica de formacions que no siguin el PP, BNG i PSdeG, pot acabar capgirant el mapa que, ara com ara, es dibuixa, quan falta poc més d'una setmana per a les eleccions del diumenge dia 18 de febrer.

El BNG recollirà un premi important si es compleixen els pronòstics, ja que se situarà clarament com la segona força política amb al voltant del 30% dels vots, quan el 2020 es va quedar en el 23,8% i ja venia d'un creixement significatiu respecte al 2016. La formació nacionalista, en una zona electoral molt conservadora, va guanyant quota electoral, deixa enrere clarament el PSdeG i consolida un espai propi en línia al que té Esquerra Republicana a Catalunya i Bildu al País Basc. El desplaçament socialista en la perifèria espanyola és un dels hàndicaps amb què ensopega Pedro Sánchez per situar el PSOE en una posició de lideratge que potser ja se li ha escapat. O passarà a tenir-ho molt més difícil si no reverteix aquesta tendència —més greu si s'hi sumen Andalusia, Madrid, Castella i Lleó i València— i prou sort té que a Catalunya el PSC té uns registres que feia anys que no tenia fruit, en part, que Esquerra prioritza xuclar el vot dels comuns i Junts té, electoralment almenys, una estratègia difusa i en la qual no sembla que es consideri captar el votant socialista.

Però tornem a Galícia. La victòria de Feijóo, si arriba i és per majoria absoluta, que és l'única que li val, tindrà un efecte similar a la del billar americà, en la qual el moviment d'una bola acaba produint que les altres també es desplacin. El líder popular agafarà oxigen per resistir els embats que pugui tenir contra la seva presidència, tindrà el vent a favor de la inestabilitat en la política espanyola, que està garantida, i s'assegurarà la candidatura a les pròximes eleccions espanyoles. No hi ha res que calmi més que unir uns bons resultats teus amb uns mals resultats del teu rival. La línia dura del PP tindrà premi electoralment parlant i, depèn de com, l'absorció de Vox pot acabar sent, tan sols, una qüestió de temps. I d'errors d'Abascal, que també passa sovint.

El desplaçament socialista en la perifèria espanyola és un dels hàndicaps amb què ensopega Pedro Sánchez per situar el PSOE en una posició de lideratge que potser ja se li ha escapat

Sánchez, encara que està avesat com ningú a treure conills del barret, tindrà difícil gestionar un mal resultat a Galícia. És cert que no és una novetat, però el moment en què cauria seria el més delicat. Res a veure amb el 2020, per exemple. Només li val l'acord amb Junts per tirar endavant la legislatura, i lluny d'haver-se estabilitzat després de sis mesos de negociació, està més a la corda fluixa que mai. L'amnistia va ser l'única cosa, o la més important, que va forjar aquell pacte i és justament el que està en suspens. Hi ha voluntat de trobar un redactat que permeti sortir del mal pas actual aprofitant les esmenes a la llei que encara estan vives. Però aquest desig, o interès, per ser més precís, és una cosa molt més etèria que real, ja que s'intenta posar el cascavell a una serp taipan, la més verinosa del món, no a un gat.

I si el fil no acaba entrant al forat, la legislatura pot entrar en una dimensió desconeguda. Que pot acabar sent un suïcidi? Potser. Però si en Sánchez tot són càlculs electorals, a l'altre costat de la taula hi té un interlocutor que el que menys el mou és justament això. I això se sol oblidar massa sovint a Madrid.