Aquest diumenge mancaran cinc setmanes per a les eleccions municipals del 28 de maig, que a Catalunya estaran molt marcades pels resultats de la ciutat de Barcelona i els pactes per governar la capital catalana que es puguin fer. Dels dotze comicis celebrats des de les primeres eleccions locals, el 1979, en destacaria tres en importància per sobre dels altres: les eleccions del 1979, guanyades pel PSC i el duet Narcís Serra-Pasqual Maragall. Aquella primera victòria marcaria el rumb polític de la capital catalana durant 32 anys d'hegemonia socialista ininterrompuda en la qual també van ser alcaldes Joan Clos i Jordi Hereu.

El PSC va resistir en la fortalesa del costat mar de la plaça de Sant Jaume fins al 2011, quan Xavier Trias va assolir la victòria, va tancar un cicle i els comicis van acabar sent els més transcendents des del 1979. Per a aquella victòria de Trias es van donar tres condicions: la constància, perquè va aguantar com a regidor a l'oposició després de les derrotes electorals del 2003 i 2007. En segon lloc, ser al lloc adequat en el moment oportú. La pèrdua d'empenta socialista havia deixat amb safata el relleu a Trias, perquè era obvi que la ciutat necessitava un canvi. I, en tercer lloc, ser el candidat d'una barreja entre la il·lusió, les classes mitjanes, els botiguers i els professionals liberals i, també, ser un entusiasta del diàleg i el consens.

Sense el que va passar el 2015, Trias encara seria alcalde, però l'onada de fake news per desprestigiar-lo en el marc de la potinera campanya contra l'independentisme, unit a errors propis com les retallades del govern d'Artur Mas, el van apartar del càrrec de primer edil i van obrir la porta a dos mandats consecutius d'Ada Colau. Els comicis d'aquest mes de maig seran els tercers, després del 1979 i 2011, que seran més que unes eleccions, perquè, com en aquelles dues ocasions, està en joc no pas una victòria d'un partit o un altre, sinó un model de ciutat, que és, en definitiva, el que més pot interessar els ciutadans.

Aquí, cal reconèixer que Trias i Colau han jugat per als seus interessos molt bé les seves cartes. El primer necessita presentar-se com una opció que mai no pactarà amb l'alcaldessa, una idea força en una ciutat amb tants sectors enfadats. I, en canvi, Colau juga en el bàndol contrari, on ha reunit l'esquerra més dogmàtica i l'espessa xarxa clientelar que ha organitzat en aquests vuit anys. Aquesta bipolaritat no ajuda Jaume Collboni i Ernest Maragall, encara que el primer disposa d'un acompanyant sempre important en unes eleccions com és el PSOE quan té el govern d'Espanya. En aquest cas, amb Pedro Sánchez.

A la campanya de Maragall sembla notar-s'hi aquestes últimes hores un canvi d'estratègia en el discurs, i s'allunya per primera vegada de Colau i assegura que Esquerra no la faria alcaldessa si necessita els seus vots. Veurem si és flor d'un dia o, al contrari, una cosa més profunda per intentar abastar vots que fins ara se li han resistit. En qualsevol cas, cinc setmanes és molt temps en un món electoral tan volàtil com l'actual. Ara coneixem tendències, comportaments de grans bosses de votants, però encara ens falta desxifrar en què es tradueix aquest percentatge tan alt de barcelonins que entre el 70% i el 80% volen un canvi. Una xifra que mai no s'havia donat davant d'unes eleccions.