Barcelona, 26 de maig de 1403. Fa 618 anys. El comte-rei Martí I signava una missiva oficial adreçada a Abu Said Utman, sultà del regne de Fes, sol·licitant-li que autoritzés el retorn del mercenari català Bernat Espígol. El cas d’Espígol no era un fet aïllat. Entre 1309 i 1410 —durant els regnats dels darrers Bel·lònides (Jaume II, Alfons III, Pere III, Joan I i Martí I)— centenars de catalans van emprendre el camí cap al Magrib a la recerca de fortuna. Mercenaris, comerciants i aventurers que van escriure una pàgina inèdita en la història europea. En un context històric de conflicte permanent (el mal anomenat xoc de civilitzacions) els catalans que van anar al territori de l’actual Marroc a buscar fortuna serien els primers europeus moderns que crearien relacions sòlides entre l’Europa cristiana i el Magrib islàmic.

Fragment de l''Atles Català' d'Abraham Cresques (1375). Catalunya, País Valencià i les illes Balears / Font: Biblioteca Nacional de França

Com es va iniciar aquella relació?

A principis de la centúria del 1300, les coques catalanes (els vaixells mercants de l’època) ja havien creat una ruta estable que —passant per Barcelona i València— connectava els ports de la Mediterrània oriental (Constantinoble, Alexandria, Acre) amb els de l’Atlàntic nord (Anvers, Londres) i del Bàltic (Kiel). Però l’estret de Gibraltar era un vesper de pirateria musulmana que impedia el desenvolupament d’aquelles prometedores rutes. Ni Castella ni Portugal, abocades territorialment sobre aquella zona de conflicte, havien aconseguit mitigar el fenomen. I en aquell context, la cancelleria de Barcelona va emprendre una atrevida política que, de seguida, donaria els seus fruits: l’any 1309, el comte-rei Jaume II i el sultà marínida Abu Rabi’a signaven un tractat de cooperació militar i econòmica que obriria el camí d’aquells pioners catalans.

Les relacions comercials

Aquell tractat va obrir una via comercial molt profitosa per a les dues bandes. A partir del fet, les coques catalanes estibarien i desestibarien sense problemes als ports del regne de Fes. Exportació de draps catalans i sucre valencià i importació de blat i fruits secs magribins, i or i esclaus procedents de l’Àfrica subsahariana. Els ports marínides de Martil (a tocar de Tetuan), Sabta (l’actual Ceuta), Tànger i Larraix es van omplir de magatzems catalans; i es van convertir, també, en una escala obligada de la ruta comercial catalana entre Constantinoble i Londres, via Palerm, Barcelona i Anvers. A partir del fet, també, les naus mercants marínides visitarien amb freqüència els ports catalans, i els seus armadors es convertirien en personatges habituals del paisatge comercial de Barcelona i de València.

Al·legoria del viatge exploratori de Jaume Ferrer (1346) a l''Atles Català' d'Abraham Cresques (1375) / Font: Biblioteca Nacional de França

Els viatges exploratoris

Mallorca havia estat un domini independent, fruit de la divisió de l'herència de Jaume I. Però les fonts revelen que durant aquella efímera independència (1326-1343) els comerciants mallorquins —a diferència del seu rei— es van preocupar per conservar i reforçar la relació amb els mercaders catalans i valencians. Amb la complicitat dels seus col·legues catalans i valencians, i amb la senyera quadribarrada als pals majors de les seves naus, transitarien sense problemes per l’estret de Gibraltar. I el 1346, reincorporada Mallorca al casal de Barcelona, el navegant mallorquí Jaume Ferrer (a la recerca de pols d’or) seria el primer europeu modern que tocaria i cartografiaria les costes de Riu d’Or (l’actual territori del Sàhara Occidental). Fins i tot, s’estima que, en aquells viatges exploratoris, va arribar fins a les costes de l’actual Senegal.

Mercaders i aventurers

Passades les primeres dècades (1309-1349), els catalans ja no es conformaven a comprar i estibar esclaus als ports “amics” del sultanat de Fes. Els mercaders catalans ambicionaven arribar —per terra o per mar— a la vall del riu Mali (a l’Àfrica subsahariana), punt de partida de les grans caravanes d’esclaus. Després del daltabaix de la Pesta Negra (1348-1351), observem una curiosa i sorprenent presència de mercaders (es podria dir que aventurers) catalans i valencians instal·lats en les entranyes de l’edifici polític i econòmic marínida. En aquella tasca de penetració comercial els jueus barcelonins hi van tenir un paper destacat. Van posar tots els seus contactes amb les comunitats mosaiques locals al servei d’aquella empresa, que s’haurien iniciat amb les gestions del jueu magrebí —i tractant d’esclaus— Salomó ben Ammar o ben Xammar.

Fragment de l''Atles Català' d'Abraham Cresques (1375). El regne marínida de Fes / Font: Biblioteca Nacional de França

La falca catalana

Però a diferència d’altres empreses mediterrànies catalanes (Mallorca, Sicília, Malta, Sardenya), la penetració comercial no va estar precedida d’una operació militar de conquesta. El Tractat de Fes (1309) garantia, precisament, el contrari: el suport militar catalanoaragonès al regne marínida de Fes, en conflicte permanent amb Castella i Portugal, que havien previst devorar-lo. A principis de la centúria del 1300, castellanolleonesos i portuguesos ja havien assolit les costes del sud peninsular, i projectaven una segona expansió cap al continent africà. El Tractat de Fes (1309) —entre catalans i marroquins— no tan sols impediria castellans i portuguesos a donar una solució pròpia —i a mesura dels seus interessos— al problema de la pirateria musulmana a l’estret de Gibraltar, sinó que, també, enterboliria el projecte africà de Toledo i de Lisboa.

Les milícies cristianes

Ara bé, les convencions polítiques de l’època exigien un mínim de decòrum. I això volia dir que no estava ben vist que un estat europeu i cristià prestés, obertament, ajut militar a un domini africà i musulmà; i més quan estava en conflicte amb altres regnes de la creu. Per aquest motiu, la col·laboració militar que van pactar Jaume II i Abu Rabi’a va ser en forma de mercenaris. Durant dècades, centenars de cavallers catalans i valencians i les seves hosts (empresaris de la guerra amb les seves respectives colles) van defensar les places marínides de Gibraltar, Ceuta o Tànger de l’ambició expansionista de les cancelleries toledana i lisboeta. Les fonts detallen noms com l’esmentat Espígol, Gonçal Díez, Simó Safont, Mateu Peris, Pere Baldó o Pere Eiximenis —entre molts— que es van establir al Magrib amb les seves respectives famílies.

Fragment de l''Atles Català' d'Abraham Cresques (1375). La Mediterrània central (l'illa de Sicília) / Font: Biblioteca Nacional de França

Què va quedar de tot allò?

La presència catalana al Magrib desapareix a partir del moment en què els Trastàmara posen les natges al tron de Barcelona (1412). Si més no, oficialment. Perquè algunes fonts apunten clarament que aquella relació —sobretot, la mercantil— continuaria en un pla més discret. Les marines militars i mercants catalanes de les centúries del 1400 i del 1500 van conservar el lideratge mediterrani i europeu que havien guanyat durant el segle XIV. Amb la novetat que, durant el segle XV, catalans, genovesos i portuguesos (els líders navals de l’època) traslladarien la seva rivalitat a l’Atlàntic. I en aquell context, apareixeria la figura de Sayyida Mandri (1485-1545), la dama de la pirateria musulmana de l’estret de Gibraltar, una ferma aliada dels catalans, que —reveladorament— practicaria el cors, exclusivament, contra les naus rivals del comerç català (genovesos i portuguesos).  

Fragment de l''Atles Català' d'Abraham Cresques (1375). Les costes de l'Atlàntic nord i de l'extrem occidental del Bàltic / Font: Biblioteca Nacional de França

Què més va quedar de tot allò?

Passats tres-cents anys llargs de la conquesta comercial catalana del Magrib, el dibuix geoestratègic del món havia variat substancialment. A principis del segle XVII, la monarquia hispànica es revelava com un ninot de falles en plena combustió. I en aquell paisatge de degradació política i moral, Felip III va decretar l’expulsió dels moriscos hispànics (1609-1611). La majoria dels vuit mil moriscos catalans van ser batejats i dispersats. Però, curiosament i reveladorament, els mil cents que no van poder evitar la tragèdia de l’expulsió es dirigirien a Martil, el port que —tres segles abans— havia estat la porta d’entrada dels catalans que anaven al Marroc a buscar fortuna, i que havia estat, també, la pàtria de Sayyida Mandri, la pirata “catalana” de l’estret de Gibraltar.

 

Imatge principal: Al·legoria del comerç d'or i d'esclaus amb l'Àfrica subsahariana a l''Atles Català' d'Abraham Cresques (1375) / Font: Biblioteca Nacional de França