Mai no deixarà de cridar-me l'atenció l'entusiasme incondicional que desperten les nevades. Suposo que la neu deu generar en molts de nosaltres la mateixa excitació que la platja provoca en les famílies que no veuen mai el mar. Jo he viscut tota la vida a la costa i sóc incapaç de recordar la primera vegada que vaig tocar la sorra de la platja o que vaig notar la salabror de l'aigua. En canvi, puc reconstruir amb un cert detall el meu primer contacte amb la neu.
Quan tenia cinc anys, en el darrer curs de preescolar, el col·legi va organitzar un viatge a l'estació de la Molina. Els pares em van comprar unes mitges de llana negra i un mono impermeable de color vermell que després em vaig posar molts cops i que encara va ser a temps d'aprofitar alguna germana. Les botes d'aigua que llavors portava eren blaves i, fins que no em van créixer els peus, van donar als dies de pluja un caire especial que no han tingut mai més.
L'autocar ens esperava davant del pati de l'escola, al mateix lloc que ens recollia cada tarda per dur-nos a casa, a l'avinguda Tibidabo. El conductor, que es deia Paco, estava estranyament content. Els dies de cada dia conduïa un autocar atrotinat, que feia olor de foie gras i de benzina. Aquell matí, enfilat a la proa d'un vehicle més modern i confortable, semblava un altre home. Ningú no hauria dit que era capaç d'estirar l'orella d'una criatura com si volgués desenganxar-la del seu cap.
Quan faltava poc per arribar a l'hotel, l'autocar es va aturar i les mestres ens van proposar de baixar a tocar la neu. L'autocar tenia tres portes d'accés i si recordo bé que vaig sortir per la del mig és per la intensitat amb què vaig viure aquell moment. Les escales del vehicle eren altes i, entre la impaciència que portava acumulada i l'agilitat d'astronauta que em donava el mono d'esquiar, sort en vaig tenir dels reflexos d'una professora, per no aixafar-me el nas.
De seguida vaig veure que fer un ninot de neu no era tan fàcil com suggerien les cançons i els llibres, o els dibuixos animats de la televisió. Vam organitzar dos bàndols per fer una guerra de boles de neu i també vaig comprovar que no feia gaire gràcia que te'n tiressin una a la cara. Notar l'efecte del meu pes sobre el terra nevat em proporcionava aquest plaer que dona als nens descobrir el seu poder sobre el món físic, però no vaig trigar a adonar-me que si queies et podies fer tan mal com en el pati de l'escola.
Del viatge, gairebé només recordo aquell moment, no sabria dir res de l'hotel on vam estar, ni quants dies hi vam ser. Recordo la impressió que em van fer les branques dels avets, que semblaven guarnides amb petits coixins de plomes, i la decepció que vaig tenir amb els trineus. En els dibuixos de la Heidi, el Pedro i l'abuelito anaven pels Alps amb uns trineus de fusta que corrien com si fossin motos. Els mestres ens van repartir uns plàstics perquè llisquéssim per un trist pendent i les curses que vam fer em van semblar decebedores, comparades amb les competicions que fèiem amb rodes de camió al pati del col·legi.
Diria que aquell dia vaig començar a comprendre la força que els tòpics donen a la gent per prescindir de l'experiència i gaudir —o fer creure que gaudeixen— de situacions objectivament incòmodes. Després va venir l'adolescència i la dèria dels amics per esquiar. En un telefèric dels Alps vaig fer una descoberta que també m'ha acompanyat tota la vida. Els nervis m'havien dut a acumular gasos a la panxa i feia hores que amb prou feines caminava dret. Llavors vaig fer un peterrot i em vaig adonar que m'alleujava. Com que tothom tenia el nas glaçat vaig aprofitar per desinflar-me més. Veient que funcionava vaig baixar un parell de pistes com si portés un motoret de Vespa al cul i, gràcies a aquest acte tan senzill d'independència i de sentit comú, vaig poder passar-m'ho bé.