Un maldestre PP ha enfonsat la feina d’anys i panys per consolidar un prestigi modern cap a la Guàrdia Civil.

L’Espanya rural pobra i ignorant del segle XIX amb el pegar i reprimir sistemàtic, el crim de Cuenca de l’any 1910 on, gràcies a la tortura, uns innocents es declararen culpables d’un crim que mai no va existir, els gitanos i la Guàrdia Civil amb la poesia denunciadora de Federico Garcia Lorca o la violència executant ordres de governs de tota mena de la Restauració o la Dictadura del General Primo de Rivera és un fet innegable de la història d’Espanya.

Més enllà del pensament de Franco de suprimir la Benemèrita per una actuació no unànime amb els colpistes  facciosos del 18 de juliol de 1936, la Guàrdia Civil fou la veritable policia militar del franquisme, usada amb criteris casernaris. Temuda, com deia Maquiavel, però mai estimada durant la llarga Dictadura.

La democràcia havia de canviar aquest despropòsit.

Quan el cop d’Estat nostàlgic i esperpèntic del tinent coronel Tejero el 23-F de 1981, amb la vergonyosa imatge per l’Estat de veure números del cos armat saltant per les finestres de les Corts Espanyoles, es plantejà altre cop el ser o no ser de la institució. Els socialistes en arribar al govern espanyol van especular altre cop en aquest fet, fins que van descobrir l’eficàcia del cos. No concretem el com i el per què, s’hauria de parlar d’uns temps enfollits pel tema basc i encara l’ús criminal del govern de Felipe González i la ignorada X dels GAL, que als assassinats d’ETA va respondre amb la guerra bruta i altres assassinats fets des de l’Estat .

El prestigi del cos se’n ressentí, més encara amb el coneixement de la fatídica cuneta i l’enterrament amb calç de Lasa i Zavala, malgrat que eren uns pocs els membres de la Guàrdia Civil els qui havien participat en la guerra bruta i, s’ha de saber, amb la condemna de la majoria d’ells.

La Guàrdia Civil d’ahir poc té a veure amb la del present. Els números provenien i provenen de llocs rurals i i urbans, més dels segons que dels primers, el món rural avui no és un món aïllat, ni molt menys, els guàrdies tenen una formació acadèmica i professional pròpia dels temps actuals. No viuen aïllats de la població en cases-casernes, s’informen del món que els envolta i viuen en un context general de modernitat en un Estat de l’Europa Occidental.

Com en tota àmplia col·lectivitat hi ha sempre qui enyora l’ahir, el poder exercir temor i violència sense límit, aquests, però, reben la mirada crítica dels seus propis companys i sovint la repulsa.

Una policia militar avui és un anacronisme. Ho sap Espanya i la Unió Europea. Per això es deixa la seguretat més comuna a la policia. La Guardia Civil està pel control de les fronteres, el crim organitzat, la lluita contra el terrorisme, etc, fet que evita la fricció amb la vida diària de la població.

S’ha fet mans i mànegues per canviar la imatge del cos armat, des del tricorni mig oblidat, fins a tot el que s’ha considerat útil per apropar el cos a la població, això sí, sempre amb els límits propis de partits patriòtics com són PP o PSOE. Des de festes esportives i de les més variades, fins i tot infantils, fins a la participació en tota mena de campanyes de solidaritat i d’ajut i tot l’inimaginable per a potenciar una visió propera de la Benemèrita.

Ara tot s’ha enfonsat com un castell de cartes. La manca de separació de poders ha fet coincidir jutges, fiscals i el govern del PP. En temps de sapastres dirigents, la Guàrdia Civil ha de fer efectives les ordres rebudes, decisions que hom condemna a Hongria o Turquia, el pollastre pel cos armat.

El seu prestigi per terra, la Guàrdia Civil vista altra vegada, com tantes vegades en la història, com un ens repressor lluny de la gent, del diàleg, de la convivència, de ser un cos de protecció. Ells no són els culpables. Qui ha aconseguit tal bogeria és la política del PP, amb el silenci còmplice del PSOE i la caverna mediàtica llençant proclames incendiàries i atiant baixes passions.