La setmana passada un amic molt jove em va trucar a propòsit de l’article sobre el Tinder i la pornografia. Em va explicar una història i em va passar un parell de Tedtalks per sostenir-la –perquè no em pensés que li faltava un bull–.

El meu amic parlava d’un company de la universitat que està subscrit a una web per follar, d’aquestes que serveixen per anar més al gra que no pas el Tinder. Em deia que l’havia vist quedar amb diverses noies i que mai no rematava. 

“A l’hora de la veritat sempre troba una excusa –m’explicava–. A més –afegia–, acostuma a ser una excusa absurda perquè si coneixes una noia a través d’una web pensada per cardar, què t’importa si és intel·ligent o tonta, simpàtica o seca?” 

La tesi del meu amic és que el seu company passa massa hores a Internet veient pornografia i que això li ha tret la libido. El cas li ha produït tant impacte que ell mateix, després d’investigar-ho una mica, ha deixat de desfogar-se davant de la pantalla “més d’un parell de cops a la setmana”.

Vaig mirar els Tedtalks i sembla que la pornografia no només altera la vida sexual. El problema és que també reconfigura el cervell  –i en els nadius digitals, especialment, de manera molt profunda–. Per resumir-ho, fa que el còrtex frontal dels homes acabi associant el plaer sexual amb l’ordinador –quan en teoria hauria de portar-los a fer mans i mànigues per intimar amb dones–. 

Segons explica Gary Wilson a The Great Porn Experiment, el sistema de gratificació del porno toca una pulsió tan bàsica que s’està carregant la virilitat dels joves. El porno no tan sols disminueix la qualitat de les actuacions masculines al llit. A més resta habilitats socials als homes i capacitat d’aprofitar l’energia sexual per assolir objectius que demanen autocontrol i visió a llarg termini –els torna compulsius, dispersos, poc empàtics i ejaculadors precoços, un desastre–.

La transformació dels nois que deixen de consumir pornografia és tan radical que alguns experts la descriuen com un “renaixement”. El fet que els joves siguin més difícils de recuperar que els adults, posa de manifest la bretxa generacional que ha obert Internet i, sobretot, la importància que la memòria té en la manera com ens afecta el món, fins i tot des d’un punt de vista biològic.

Si la pornografia pot canviar l’estructura del cervell dels homes, què no pot fer el discurs políticament correcte amb el sentiment d’identitat, que és una altra pulsió humana de base. Si les guerres del segle XX van estar marcades per la genètica, i per això hi va haver tanta sang i fetge, les del segle XXI estaran marcades per l’epigenètica. 

Per entendre la batalla del Born o la indignació explosiva que aquest article va produir en molts lectors espanyols, cal tenir en compte les darreres revelacions de l’epigenètica i la psicologia. Un cop descobert que un col·lectiu es pot eliminar o esterilitzar a través de la memòria i la cultura, qui vol gastar diners amb bales o injeccions?

La ràbia amb la qual alguns espanyols em diuen racista està tan fixada en la memòria i les experiències del seu passat col·lectiu com l’estultícia dels catalans que sublimen la seva impotència abocant-se a causes justes d'arreu del món, com més perdudes i llunyanes millor. 

Les violacions massives que perpetraven els exèrcits invasors per traumatitzar les dones d’un país i acabar de sotmetre els seus homes, són una forma massa primària de funcionar en ple segle XXI. Les guerres culturals permeten assolir el mateix efecte de manera més subtil i de moment més eficaç, perquè no deixen proves ostentoses que es puguin recordar massivament.

Ara que es té constància científica que les experiències del passat deixen un pòsit en la biologia dels descendents, la política les utilitza de manera més o menys intuïtiva o intencionada. És significatiu que aquests covards que intenten aprofitar els meus articles per estigmatitzar l’Andrea Levy no es preguntin si no estan seguint els patrons repressors de la seva cultura per altres mitjans.

Una de les últimes sorpreses que s’han endut els científics és que la interacció de l’home amb el seu entorn condiciona la forma com el cos interpreta el codi genètic. Autors com Nessa Carey o Richard C. Francis tenen llibres que parlen de l’efecte que la Segona Guerra Mundial ha tingut en la biologia i el caràcter d’alguns col·lectius i els seus descendents. Jerome Bruner ha explicat com la vida emocional d'un col·lectiu es transmet a través de la cultura.

L’altre dia llegia que Franco signava amb una ploma, creada per un independentista, que portava amagada una referència esotèrica a la corona d’Aragó. Dubto que la Inés Arrimadas i els que insulten en nom seu es puguin fer càrrec de fins a quin punt aquest país ha lluitat d’amagat, a través d’esoterismes i senyals de fum, per mantenir la identitat i l’esperança d’alliberar-se del jou espanyol. Tampoc els catalans que criticaven Laporta o López Tena perquè anaven de cara i després van votar Rossell o Mas deuen ser conscients que estan programats per obeir i per amagar-se.

En comptes d'utilitzar les dones com a escut humà i de bramar "racista" com abans bramaven altres coses els que no haurien acceptat dir-se catalans ni morts, estaria bé que alguns indignats es preguntessin si consumir tant sentimentalisme pornogràfic i tant discurs políticament correcte fa gaire bé a la seva llibertat i la seva intel·ligència.

El passat se supera fent emergir i afrontant el seu dolor, no enterrant-lo sota paraules prohibides i postals televisives de catàstrofes humanitàries. I com deia Karl Marx, que no és sant de la meva devoció, Dixi et salvavi animam meam.