L'actual estructura de l'empresa familiar a Espanya s'ha convertit en un refugi fiscal que permet l'acumulació de capital sota dues prerrogatives: exempció en l'Impost sobre el Patrimoni, i reducció del 95% en l’impost de successions i donacions. Atesa la importància de l’empresa familiar per a l’economia, la protecció fiscal esmentada té com a finalitat garantir la continuïtat de l’empresa familiar. Tanmateix, també pot produir distorsions que generen una ineficient assignació de recursos, trenquen l’equitat i, en termes de justícia tributària, són difícils d’explicar.

La diferència entre desenvolupar una activitat econòmica a través d’una Societat o fer-ho com a autònom, o en particular com a treballador d'alta qualificació, és abismal, a causa de l'efecte combinat de l'Impost de Societats i l'IRPF. L’autònom o treballador, per cada 100 € de benefici o renda generada, tributa directament per IRPF a tipus que, en els trams alts, se situen al voltant del 50%. La seva capacitat neta d'estalvi o reinversió és de 50 €. L'empresa societària, per cada 100 € de benefici paga, com a màxim, el 25% d'Impost sobre Societats (IS). Dels 75 € restants, quan es distribueixen als socis persones físiques, aquests tributen en l’IRPF com a renda d’estalvi. Si aquests dividends no es reparteixen, el soci persona física no pagarà ni un cèntim fins que es distribueixin de forma efectiva. Aquesta és, doncs, una primera diferència important: l’empresari Societat pot diferir el pagament dels impostos que graven la seva renda i, l’autònom o treballador qualificat, no.

La distorsió més important es produeix, però, quan entre la Societat i el soci s’interposa el que es coneix com a Societat hòlding. Una de les raons de fer-ho és perquè, en cobrar els dividends una Societat, i no el soci, aquesta té dret a una exempció del 95% amb la finalitat d’evitar la doble tributació. Si aquesta Societat hòlding els utilitzés per canalitzar inversions empresarials, és a dir, els invertís en actius productius, no hi hauria cap objecció a aquesta major capacitat inversora que s’està permetent a les societats. A la realitat, però, moltes empreses, normalment familiars, utilitzen aquesta Societat hòlding per canalitzar les seves inversions particulars, com ara cotxes, immobles o embarcacions. És cert que la llei obliga que els socis declarin com a renda en espècie en el seu IRPF l’ús personal d’aquests actius no ociosos, i que, si més del 50% de l’actiu de la Societat hòlding es concreta amb actius ociosos, les accions del hòlding deixen d’estar exemptes. Però el cert és que es tracta d’una font d’elusió fiscal a la qual la Generalitat de Catalunya, com a gestor d’aquest tribut, ha intentat posar límits a través d’un impost sobre els actius no productius. Però els resultats recaptatoris d’aquest impost són escassos a causa de la manca d’informació comunicada, per part de l’Agència Estatal Tributària, de les dades que la Generalitat necessita per comprovar aquelles situacions.

La protecció de l'empresa familiar a Espanya no és un dogma immutable, sinó el resultat de decisions polítiques dels anys noranta

L’altra font de distorsió, en relació als beneficis fiscals a les empreses familiars, prové del tractament que se’ls dona a l’impost de successions. En heretar, l’hereu aplica la reducció del 95% sobre un patrimoni que pot incloure els beneficis que encara no s’han distribuït i que, per tant, no han pagat impostos en l’IRPF del soci persona física. Però el punt més crític és el salt de valor fiscal: l’hereu actualitza el valor de les accions al preu de mercat actual sense haver pagat ni un cèntim per la plusvàlua generada pel seu antecessor.

Per compensar aquest efecte encadenat, la teoria hauria d'apalancar tres eixos: (i) un gravamen sobre de Beneficis retinguts no destinats a inversió productiva, sigui quin sigui el tipus d’empresa; en altres paraules, un impost especial sobre els beneficis no distribuïts que no siguin reinvertits en actius afectes a l'activitat productiva en un termini de 2 o 3 anys; (ii) eliminació de la "Plusvàlua del Mort".  En els casos d’empresa familiar, això obligaria a l'hereu que s'ha beneficiat de la reducció del 95% en l’impost de successions a mantenir el valor d'adquisició original del causant; de manera que, si ven l'empresa, tributaria efectivament per tot el guany generat històricament, i (iii) un control estricte d'actius no afectes; per exemple, considerant que qualsevol inversió en activitats diferents de la principal de l’empresa desactiven automàticament els beneficis sobre aquella part del capital.

En resum, la protecció de l'empresa familiar a Espanya no és un dogma immutable, sinó el resultat de decisions polítiques dels anys noranta; en aquell moment, l'objectiu era evitar que la mort d'un fundador obligués a tancar una fàbrica per pagar impostos. Però, trenta anys després, aquestes eines s'han pervertit, convertint-se en un mecanisme de preservació de casta financera. S’estan consolidant avantatges que ja no responen a la "protecció de l'activitat", sinó a la protecció del titular de l’empresa familiar.

 *signen també aquest article Antoni Durán Sindreu i Albert Sagués, professors associats de la UPF