No ens enganyem. En l’àmbit del mercat de treball i de l’ocupació, encara que les xifres macroeconòmiques continuïn sent favorables (tant en termes d’ocupats com de desocupats), la realitat “micro” és certament preocupant. En aquest context m’he plantejat tres preguntes: D’on venim? Què hem fet malament? I què hauríem de fer avui? Tot seguit, van les possibles respostes.

I. Per què hem arribat fins aquí?

La gestió del mercat de treball, tal com la coneixem avui, és el resultat d’una dilatada evolució normativa (que en alguns aspectes segueix venint de l’època de la dictadura) i institucional, factors culturals (com ja he comentat reiteradament en altres articles precedents), i un context macroeconòmic determinat (continuem sent una economia de serveis i basada en la primacia de les pimes).

Tot i que el vocabulari ha canviat: de la col·locació a l’activació, dels aturats als usuaris/demandants, de l’atur registrat als perfils d’ocupabilitat, el fons continua en gran mesura ancorat en un paradigma sorgit al segle XX: l’Ocupació com a nucli central de la vida social i l’Estat gènesi és visualitzat com a pervers.

La definició i la gestió de les Polítiques Públiques d’Ocupació, tot i que ja hem superat el primer quart del segle XXI, continua basada en procediments i criteris que responen a realitats viscudes al segle XX. Unes realitats que ja no existeixen o que com a mínim estan en procés de transformació radical i que podem definir per elements com: Un mercat de treball gestionat de forma ineficient focalitzat en la generació d’ocupació estable a temps complet, un contracte social que es fonamenta en el factor treball/ocupació com a element central de la vida humana i com a via d’accés a drets, identitat i protecció, un sistema de prestacions dirigit a compensar la pèrdua d’ocupació.

El nostre Sistema d’ocupació neix en aquest context com a resposta a desequilibris conjunturals, no estructurals sota l’impacte de criteris i interessos polítics a curt termini. Un model que es basa en el fet que les polítiques actives d’ocupació (PAE) es dissenyen per inserir al mercat persones que es troben, temporalment, excloses del mercat laboral  que no té en compte les necessitats que comporta l’existència d’una desocupació estructural cada cop més rellevant. En altres paraules, un sistema basat en una lògica que avui ja no és suficient per entendre ni transformar les realitats actuals.

II. Què hem fet malament?

Bàsicament, el que no hem fet bé és conseqüència de la nostra incapacitat per afrontar els canvis al mercat de treball. Una transformació que, ho hem d’afirmar amb claredat i rotunditat, no és només una qüestió tècnica ni econòmica, sinó que té les seves arrels en elements culturals, ètics i ideològics determinats.

Vivim uns processos econòmics, tecnològics i socials que no només han canviat el contingut del treball (automatització, digitalització, deslocalització), sinó la seva forma: més precari, més dispers, més invisible. L’auge de l’economia de plataformes, el treball informal, l’autoocupació precària o la subocupació qualificada han erosionat els mecanismes clàssics d’intermediació laboral.

Vivim uns processos econòmics, tecnològics i socials que no només han canviat el contingut del treball, sinó la seva forma

Mentrestant les polítiques d’ocupació segueixen formant part de la segona divisió entre les polítiques públiques, cosa que entre altres efectes té com a conseqüència que hàgim estat incapaços de segmentar adequadament els demandants/usuaris, de manera que en termes mèdics es definiria com l’error de donar el mateix tractament a malalties totalment diverses i diferents.

Des del punt de vista de la gestió, hem continuat gestionant amb idèntics criteris mantenint un sistema burocràtic i ineficient basat en la desconfiança davant dels usuaris. Mentrestant hem anat generant milions de dades, però aquestes estan segmentades en múltiples fonts i sistemes, sense cap traçabilitat, de manera que no són aptes per a les decisions de gestió que seguim basant en indicadors i criteris obsolets.

III. Què hauríem de fer avui?

Per començar, hem d’assumir que no hi ha un sol camí, però sí certes tendències que semblen inevitables. La qüestió ja no és sobre la necessitat del canvi sinó els criteris o principis sobre els quals aquest s’ha de guiar. Hem d’afrontar el trànsit entre un model en què el binomi treball/ocupació ha estat el nucli central de la vida social a un altre en què deixarà de tenir aquest valor.

Hem de redefinir el sistema per centrar-lo en les necessitats de les persones i de les empreses/organitzacions. El futur no s’organitzarà per finestretes ni sobre la base dels interessos de les institucions que el gestionen. Hem de passar de debò, i no només en el paper, dels procediments (desconfiança) als serveis (confiança). Això suposa avançar cap a models basats en l’acompanyament integral i continu, en la generació d’ecosistemes de capacitats i en la incorporació de la intel·ligència col·lectiva per donar suport a les noves necessitats i demandes. Necessitem uns serveis d’orientació que tinguin un enfocament holístic (global) que combini orientació, formació, salut mental, atenció, mobilitat, participació social i ciutadania digital.

Hem de canviar el sistema de capacitats, habilitats i motivacions que permeti a les persones viure, contribuir i transformar el món en comú

Finalment, hem de superar les reticències entre tots els agents i iniciar una etapa de col·laboració i govern participatiu. Una etapa en què cada agent pugui dedicar-se a fer les activitats en què sigui més competent, amb tot allò que això suposa en termes de rols, responsabilitats, eficiència i control. Transformar la gestió del mercat laboral no és només una qüestió tècnica ni econòmica: és una decisió cultural, política i ètica que implica, evidentment, a altres Sistemes independents del de l'Ocupació.

Conclusions: transformar la gestió del mercat de treball no és només una qüestió tècnica ni econòmica, és una decisió cultural, política i ètica amb implicacions més enllà dels sistemes de gestió de l'ocupació. Requereix imaginar nous pactes socials, repensar què entenem per valor, feina, èxit i comunitat. Hem de canviar (revolucionar i transformar) el sistema de capacitats, habilitats i motivacions que permeti a les persones viure, contribuir i transformar el món en comú.