El present any no serà un any qualsevol per al treball. Perquè, amb tota probabilitat, serà el moment en què moltes certeses del segle XX col·lapsin –ho faran sense demanar permís– definitivament. Aviat toparem amb una evidència que ja es consolida entre els nostres joves. A saber: la pèrdua del sentit de la pregunta "en què treballarem?" i la seva substitució per "té sentit fer-ho?".

Un procés que, per incòmode que soni, s'està consolidant entre nosaltres, establint les fronteres entre els qui entenen el treball com una obligació a esquivar i els qui el viuen com el mitjà per a donar sentit a l’existència individual i clau en el desenvolupament, la cohesió i l’existència social des dels inicis de la revolució industrial.

Perquè l’ocupació, tal com la coneixem, està mutant. No per decret ni per efectes d’una normativa laboral, sinó a conseqüència de la suma de factors com el propòsit vital, la vulnerabilitat humana i la intel·ligència artificial. 2026 serà l’inici constatable d’un punt d’inflexió que esclatarà en el moment en què ja sigui constatable socialment la certesa que els algorismes impacten en molts rols tradicionals i els robots substitueixen al treball humà i es converteixen en les eines clau per decidir, amb més o menys objectivitat i transparència, sobre qui mereix accedir a les oportunitats laborals que ofereixi el mercat de treball.

Primera tendència: l’algorisme com a nou mediador

Fins ara el treball comptava amb diferents mediadors: les empreses, els portals de cerca i els serveis d’ocupació, a més d’un quart representat per la xarxa de contactes. Ara el mediador ha començat a ser un algorisme. I no estic fent ciència-ficció. Ja el 2025, els sistemes d’IA generativa van començar a construir perfils de competències dinàmics i a traduir CVs en “models predictius d’ocupabilitat”. Avui aquests sistemes estan ja integrats en les plataformes més conegudes, en les apps d’intermediació laboral i en els espais de dades d’ocupació.

L’efecte serà ambivalent: d’una banda, una amenaça d’exclusió invisible, perquè qui no estigui connectat al sistema de dades simplement no existirà pel mercat, i això perquè els anomenats ATS (sistemes de gestió de talent automatitzat) són ja una eina clau com a suport als processos de reclutament i selecció. La desigualtat laboral començarà a computar-se no en l’accés a la dada.

Segona tendència: noves ocupacions (i les que no ho semblen)

Assistim ja a un procés imparable de transformació de les ocupacions existents. Moltes d’elles, fins i tot aquelles que es consideraven poc afectades per la IA, desapareixeran o simplement es desintegraran a conseqüència de la dissolució progressiva de tasques i rols en fluxos automatitzats. I això tindrà efectes tant en el volum d’ocupacions com en el de contractacions, en particular en determinats àmbits com el jovent. Els sectors més afectats no seran els que puguin semblar obvis –manufactura o transport– sinó els de coll blanc (funcions administratives, bancàries, d’atenció al client, de gestió de projectes, fins i tot posicions de lideratge). L’automatització ja no substitueix operaris; substitueix mediadors.

M’he atrevit a preguntar a la IA sobre quins seran els nous rols laborals que sense cap mena de dubte es crearan i la llista que em proposa és surrealista i impossible de classificar amb les nomenclatures tradicionals. Em parla de curadors de prompts, entrenadors d’IA, sintetitzadors de coneixement, facilitadors de transició professional (això sí que em sona), arquitectes d’espais de dades sectorials (hauria?). Ho dic pel projecte d’Espai de Dades Sectorial en Ocupació que estem impulsant des de la Fundación Ergon) o mediadors humans en processos automatitzats.

En tot cas, el procés que ja estem vivint i que començarà a consolidar-se en els propers mesos no és només el “què” sinó el “per a qui” treballarem atès que dia a dia les ocupacions es fragmenten en comunitats de propòsit, projectes distribuïts i ecosistemes interdependents. Treballar ja no serà pertànyer a una empresa sinó formar part d’una xarxa. En aquest punt em formulo una pregunta: la IA està boja… o el que simplement estic boig soc jo?

Tercera tendència: un nou pacte laboral

En el futur (2026 ja és el futur) el contracte de treball serà una peça secundària. El fet central, des del punt de vista individual, serà l’ocupabilitat i la reputació digital. Això suposa que ja podem anar preparant-nos per disposar d’un bessó digital que certificarà en temps real (blockchain) quines són les nostres competències reals, i que així mateix validarà les nostres motivacions i interessos professionals.

La confiança no vindrà del paper, procedirà de la dada, cosa que implica una revolució en les relacions laborals que es definirà pels següents elements: les empreses i organitzacions hauran (de veritat) de centrar-se a atraure, desenvolupar i retenir talent; els sistemes d’ocupació hauran d’aprendre a operar com a plataformes obertes eficients (i no com a finestretes burocratitzades dedicades al control); i les persones aprendrem a dependre més de les petjades que deixem en termes d’aprenentatge, habilitats i competències que de les capacitacions formals. Per cert, ja podem oblidar-nos de “falsejar” els nostres CVs.

El treball/ocupació deixarà d’estar basat en una relació formal/jurídica per centrar-se en relacions de confiança basades en suports digitals. I aquesta transició –si no es governa amb ètica, seguretat i transparència i justícia– pot convertir en un fracàs el que serà, sense cap dubte, el major experiment social del segle XXI.

Quarta tendència: el dilema humà

Durant dècades, el binomi treball/ocupació ha estat l’element central de l’estructura social facilitant als individus la seva integració social mitjançant tres elements: estatus, cohesió i pertinença. Però si la IA ens allibera (o ens expulsa) de la necessitat de desenvolupar les tasques que hem anomenat treball/ocupació, haurem d’inventar noves formes per dotar de sentit la vida humana. Per sota, batega una pregunta més incòmoda: què farem quan aquest binomi deixi de ser el centre de la identitat individual?

Ja som al 2026. És probable que l’any no sigui una catàstrofe en termes quantitatius (la desocupació creixerà, tot i que no significativament) però pot ser el primer dels anys en els quals constatem socialment que el que ens expliquen sobre el nostre mercat de treball no és real. Potser no serà l’any de la catàstrofe laboral, però sí que serà probablement quan comencem a prendre consciència socialment que produir (fer coses) no és el mateix que contribuir (aportar valor).

En definitiva, un moment en què, si els conflictes en els quals estem immersos ho permeten, hauríem de posar els fonaments per començar un nou cicle. Aquell en què, convençuts que el binomi treball/ocupació canviarà de forma radical (tant en termes quantitatius com qualitatius), iniciem la construcció d’un nou model basat en la capacitat humana d’adaptació i centrat socialment en l’equitat i la responsabilitat col·lectiva.

Tot i que, amb franquesa, no estigui molt convençut d’això.