Aquesta setmana, el govern espanyol ha decidit posar condicions a l'OPA que el BBVA ha llançat sobre el Sabadell. L'essència d'aquestes condicions és clara: retardar la fusió efectiva d'ambdues entitats. Durant almenys tres, potser cinc anys, BBVA i Sabadell continuaran operant amb les seves marques, xarxes d'oficines i estructures internes pràcticament intactes. Es frena, sobre el paper, la creació d'un gran banc.

Però és això realment un obstacle? No ho crec. Si hi ha un sector que sap com convertir el temps en el seu aliat, és la banca. La frase 'time is money' defineix l'essència del negoci financer des que existeix la intermediació entre estalvi i préstec. Un banc viu, literalment, de transformar terminis. Capta dipòsits i deixa aquests diners a mitjà i llarg termini. És una indústria que descompta el futur, que juga amb els fluxos de caixa i les taxes d'interès, que entén millor que ningú el valor d'esperar.

En economia, aquesta idea està perfectament formalitzada en la teoria del valor actual net (VAN). Cada decisió d'inversió es mesura descomptant els beneficis futurs al present. Si aquests beneficis són sòlids, ajornar la seva arribada només significa recalcular. Els diners de demà valen menys que el d'avui, sí, però si l'operació és rendible, la lògica es manté. El que aquesta jugada política obliga a fer BBVA no és cancel·lar l'operació, sinó refer el full de càlcul.

Aquest ajornament, a més, atorga temps per negociar amb reguladors, per gestionar resistències locals i polítiques i per dissenyar una integració més afinada.

No seria la primera vegada que una gran operació bancària es cuina a foc lent. Als Estats Units, la fusió entre JPMorgan i Bank One a començaments dels 2000 es va planificar per fases, amb múltiples autoritzacions intermèdies, ajustaments reguladors i una estratègia gradual d'integració de sistemes, personal i marques. El resultat va ser un dels bancs més grans del món, enfortit precisament perquè el temps va jugar a favor seu.

Per això crec que, malgrat l'oposició política i als discursos de protecció territorial, aquesta OPA tirarà endavant. L'estructura bancària espanyola s'ha consolidat des de la crisi financera de 2008: hem passat de desenes de caixes i bancs mitjans a un grapat de grans entitats. La lògica d'escala és implacable. En un mercat europeu que camina, a poc a poc, cap a la consolidació transfronterera, BBVA no deixarà passar l'oportunitat de reforçar la seva posició nacional.

El Govern diu que protegeix la competència i l'estabilitat laboral i territorial. És legítim. Però, a canvi, l'únic que ha fet és posar el cronòmetre en marxa. Ha convertit un projecte immediat en un a mitjà termini. Ha obligat a recalcular els retorns, a reordenar prioritats i a redibuixar escenaris de sinergies. Res més.

Mentrestant, BBVA continuarà fent el que millor sap: guanyar diners amb el temps. Gestionar marges, optimitzar estructures, ajustar costos i, sobretot, esperar. Perquè el negoci bancari no es basa només a moure bitllets, sinó a dominar el calendari. Ajornar la integració uns anys no és desmuntar l'operació; és convertir-la en una aposta encara més precisa.

Per això, quan d'aquí a uns anys vegem els rètols de Sabadell i BBVA fondre's en un de sol, recordarem aquesta setmana com un episodi que només va retardar l'inevitable. Perquè si alguna cosa sap fer un banc, és transformar el temps en diners. I en això, el BBVA juga amb avantatge. No per res. Més aviat perquè això és, simplement i planerament, el que saben fer els bancs.

El seu negoci no és la gestió dels diners. És la gestió dels diners en el temps. La reposada del govern només suposa inserir unes quantes columnes més al magnífic, impressionant i inimaginable Excel on hi ha d'haver l'operació dissenyada.

Se solia dir: el paper ho aguanta tot.

Els financers el van adaptar: l'Excel ho aguanta tot.

Doncs això.

Temps al temps.