Fa alguna cosa més d'un mes el Parlament Europeu i el Consell van arribar a un acord sobre l'esborrany de la nova normativa que ha de regir l'emissió de bons verds. Ho feien sota la forta pressió d'una anomalia tan eloqüent com la realitat d'un mercat inundat de productes financers suposadament sostenibles o verds i la imperiosa necessitat d'aclarir una mica la qüestió i donar un mínim de sentit a un model d'inversió focalitzada de veritat cap a objectius ambientals seriosos. La proposta d'ambdues institucions europees no és per tirar coets. Al final proposa que fins i tot un 15% de les inversions obtingudes a través de fons verds es pugui dedicar a activitats que no té a veure res amb la cura ambiental, incloses les absolutament contràries a aquest lloable objectiu. Si alguna cosa té un 15% de negre es pot considerar verd suficient, diuen a Brussel·les. Gairebé per aquestes mateixes dates el president del banc BBVA, Carlos Torres, afirmava que si les autoritats reguladores es decidien per perseguir en excés l'ecopostureig al mercat financer, els que presumeixen de verds sense ser-ho en absolut, la banca es plantejaria abandonar els seus compromisos climàtics. Una advertència directa al fetge de qui correspongui. Coincidint també en el temps, i en la mateixa línia, Guillaume Abel, líder de Mirova, una de les gestores de fons més grans d'Europa, assegurava que, si la UE es posa estricta en el control dels fons verds, acabaran desapareixent. Actualment no hi ha res tan desprestigiat com un rànquing d'empreses sostenibles o de les millors en ESG. N'hi ha a desenes i els seus resultats mouen l'enrojolament quan una mateixa empresa pot ser líder mundial en un o no aparèixer ni entre les cinquanta primeres en un altre. Però això no impedeix que cada setmana es publiquin tota mena d'estudis i anàlisi sobre l'altíssim grau de compromís de les empreses amb els objectius ambientals. Robeco acaba de fer pública la seva enquesta anual sobre compromisos ambientals al món financer i una majoria de les primeres empreses mundials confessa ser fermament compromeses amb els objectius d'eliminació total d'emissions contaminants en l'horitzó de 2050. Per compromís, que no quedi.

L'univers empresarial i financer està immers en un enorme tsunami de sostenibilitat que ho inunda tot. Empreses i bancs es doten de tota mena de comitès de sostenibilitat, d'experts, d'assessors, inventen càrrecs ad hoc i reformulen organigrames. Tothom parla de compromisos i d'involucració total però la veritat és que no saben què fer per enfrontar-se de veritat a aquesta amenaça climàtica que penja sobre el nostre futur immediat. No hi ha estratègies, ni línies clares d'actuació, només un pom de mesures superficials (renovables, reciclar) que mitiguen una mica el gran problema i calmen molt les consciències. Tanta preocupació ambiental sobre el paper i n'hi ha hagut prou que la UE posi sobre la taula l'anomenat pla Euro7, que limita les emissions contaminants dels motors de combustió a partir de 2025, perquè tota la industrial automobilística hagi posat el crit al cel amenaçant amb tancament de plantes i acomiadaments massius si se'ls obliga a inventar tecnologies netes per a l'amovibilitat que permetin afrontar una mica millor el futur climàtic.

El desconcert a l'hora d'afrontar el canvi climàtic no és exclusiu del món dels negocis. Afecta de ple la ciutadania. Ens crèiem conscienciats amb la sostenibilitat? o, almenys, els joves? Un recent informe de Bloomberg sobre el sector de la moda ràpida a tot el món, que genera una empremta ambiental descomunal, assenyala que és tal el seu nivell d'expansió i projecció futura que pensar que s'està comprant roba amb algun tipus de consciència o preocupació ambiental, com molts estudis presumeixen, és una idea que manca de cap prova empírica que l'avali. L'informe ve a dir que la indústria tèxtil implicada en la moda ràpida, Inditex, Mango, H&M, Shein, Temu..., pot abandonar qualsevol preocupació ambiental, ja que als seus clients els importa molt poc la qüestió.

Sembla clar que el desconcert generalitzat davant l'amenaça climàtica ho provoca el fet que és tan negre el futur que ens espera que preferim no mirar i fer com que fem alguna cosa. La procrastinació climàtica està en el seu ple apogeu. Prendrem mesures demà, ens repetim cada dia. I tot indica que cada vegada hi ha menys temps. I això que estàvem avisats. Fa gairebé quaranta anys el professor Martínez Alier va definir les bases de l'economia ecològica i va deixar bé clar que si volem salvar el planeta cal créixer menys. Ell sí que sap el que és picar ferro fred.

L'últim informe del Grup Intergovernamental d'Experts en Canvi Climàtic de Nacions Unides (IPPC) ha actualitzat les dades sobre la situació climàtica i els resultats posen els pèls de punta. No decreixem, sinó al contrari, estem fent que les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle creixin un 1% l'últim any. El temps per reaccionar s'acaba; les finestres d'actuació efectiva s'estan tancant. Proposa una sèrie d'actuacions d'aquestes que un alt directiu d'una empresa petroliera no vol que apareguin ni en els seus pitjors somnis:

-Els països desenvolupats s'han de comprometre a assolir les emissions netes zero el més a prop possible de 2040 (actualment les promeses se centren el 2050).

-No autoritzar noves plantes de carbó i l'eliminació gradual de les existents per a 2030 a les nacions de la OCDE, i per a 2040 a tots els altres països. A més, posar fi a tot el finançament internacional públic i privat del carbó.

-Garantir la generació d'electricitat de zero emissions netes per a 2035 per a tots els països desenvolupats i 2040 per a la resta del món.

-Cessar tota concessió de llicències o finançament de nous productes de petroli i gas. I aturar qualsevol expansió de les reserves existents de petroli i gas. També s'ha d'establir una reducció gradual global de la producció actual de petroli i gas.

-Canviar els subsidis dels combustibles fòssils per una transició energètica justa.

-Els executius de totes les companyies de petroli i gas haurien de presentar plans de transició creïbles, amplis i detallats que incloguin i desglossin clarament les retallades d'emissions reals per a 2025 i 2030, i els esforços per canviar els models de negoci per eliminar gradualment els combustibles fòssils i ampliar l'energia renovable.

-Accelerar els esforços per brindar justícia climàtica i promoure reformes per garantir que els bancs multilaterals de desenvolupament atorguin més donacions i préstecs per a la lluita climàtica i mobilitzin plenament el finançament privat. Això inclou que els països desenvolupats compleixin el compromís de mobilitzar els 100.000 milions de dòlars a l'any per a les nacions en desenvolupament.

No m'estranya que la premsa econòmica amb prou feines hagi fet atenció a aquest al·legat de Nacions Unides sobre l'amenaça climàtica i que del món empresarial no hagi sortit ni un només comentari.

Christopher Clark, professor d'Història a Cambridge, va escriure un llibre sobre les causes de la Primera Guerra Mundial. El va titular Sonámbulos, ja que explica que així van actuar les grans potències en els anys previs que van portar a la gran catàstrofe. Em temo que estem en aquesta línia davant la catàstrofe ambiental que ens espera. Caminem com somnàmbuls, sense rumb, sense saber el que fem, sense saber què hem de fer, perduts; i el que és pitjor, sense voler despertar.